Estigueu atents, sigueu atents
Potser la pandèmia ens ha fet reflexionar sobre com vivíem aC (abans del Confinament)… o potser no. Vull creure que sí, que qui més qui menys s’ha adonat que sovint passem per la vida (allò d’esperar tota la setmana el cap de setmana, tot l’any les vacances, tota la vida la jubilació…) sense fixar-nos-hi, empassant-nos el cafè amb llet escalfat al microones a tota llet -mai més ben dit-, sortint per la porta -de pressa, de pressa- amb els fills de la mà, cinturons i cadiretes al cotxe -de pressa, de pressa-, cap al col·le pel carrer, el camí, la carretera -de pressa, de pressa-, el petó (amb sort) i au, cap a classe corrents que haig d’anar a la feina -sí, de pressa, de pressa.
Anem de pressa de pressa i ens oblidem de contemplar … i que n’és, d’important, contemplar! Us heu fixat què diuen, sovint, els fills? “Mama, papa, mira’m!” “Mireu què faig” I si no mirem, o mirem sense posar-hi interès, es queixen, i amb raó. Recordeu quan eren molt petits, i us quedàveu molta estona mirant com dormien, meravellats (amb una mica de baveta i tot)? Tota la vostra atenció, tot el vostre amor posat en el petit. Doncs allò era contemplar. Con-tem-plar.
La nostra vida pot ser més plena si sabem posar aquesta mateixa atenció en tot el que fem. Quan cuinem, cuinem. Quan juguem, juguem. Quan llegim, llegim. Així, quan estem atents, en lloc de només passar per la vida, l’assaborim. I els nostres fills l’aprenen, aquesta actitud: estar atents i ser atents. Avançar-nos en mostres d’afecte cap als veïns, cap als germans, cap als pares. Somriure, ser amables, parlar sense cridar, concedir el benefici del dubte… I si ens barallem (que aquestes coses passen, per què enganyar-nos), demanar perdó i perdonar-nos. Amb atenció plena ho contemplarem tot com si fos nou cada dia, ens contemplarem i ens descobrirem sempre nous, ens tornarem deixar meravellar pels fills, ens enfadarem menys i riurem més… i fins i tot l’avorriment tindrà més sentit! Estiguem atents, siguem atents.
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: si quan sortim a passejar estem més atents a com quedarà millor la foto per a les xarxes que a contemplar la família i el paisatge és que encara no n’hem après prou, d’aquesta pandèmia, i la nostra vida dC s’assemblarà molt a la vida aC!
