FLORS DE BACH

L’honestedat de reconèixer on som

A vegades voldríem ser pares o mestres perfectes, amb fills i alumnes perfectes i vides o trajectòries acadèmiques perfectes. Ens exigim una perfecció impossible, que si fos possible no seria recomanable. No hi ha pares perfectes, diu Bruno Bettelheim. I cap nen no té mai els pares somiats, diu Boris Cyrulnik. Tot i així, la majoria arribem a la conclusió que els que tenim són els millors o, si més no, que no estan tan malament, vist el panorama. El meu fill gran ho va tenir clar de seguida. De ben petit ens va escriure una carta en format poema al seu pare i a mi en la qual, entre altres coses, ens deia que sentia amor en el seu cor i felicitat en el seu cap quan érem al seu costat i que li agradaven molt el pare i la mare que tenia “ara”. Potser no descartava canviar-nos més endavant. Afegia que uns altres no li agradarien gens, que ja li estaven bé aquests, que no són gaire dolents. I que alguna tonteria a tothom se li escaparia. Si mares, pares i mestres tinguéssim aquesta lucidesa, seríem gairebé perfectes en la nostra imperfecció.

Certament, la perfecció no existeix. Però si hi ha una cosa que ens fa quasi perfectes és la consciència o el reconeixement honest i serè de les pròpies mancances i limitacions. Ni als pares, ni als mestres, ni a ningú se’ns pot demanar que tinguem sempre la resposta, la reacció o l’actitud correcta. El que sí que se’ns ha de demanar és que ho reconeguem quan no la tenim, que siguem conscients d’on som, del que ens queda per aprendre, del que ens convé millorar, del que ens resulta més senzill i el que se’ns resisteix una mica més.

Sovint incideixo en la necessitat d’estar il·lusionats i d’encomanar il·lusió als fills i alumnes. Però és evident que no sempre podem estar-ho. A vegades la vida ens fereix i ens toca passar moments difícils. A vegades trobem pares i mestres a qui se’ls ha fet miques l’esperança. No podem jutjar-los ni podem exigir-los una alegria i una esperança que no tenen. Però sí que hem de demanar-los que, almenys, en siguin conscients. L’honestedat de reconèixer on som és un acte d’humilitat i de generositat que ens honora. Evita que les desil·lusions pròpies escapcin les dels altres i posin traves a les seves esperances. Això sí que se’ns pot demanar i tenim el deure de procurar-ho.