16/11/2021

Hem d’escoltar i afavorir que també ens escoltin

2 min

Anar pel carrer, a comprar o a fer gestions, i veure pares i mares amb criatures petites o no tan petites anant, també, a fer gestions, a comprar o a passejar és molt interessant. L’entorn és extraordinàriament agradable, des del meu punt de vista: varietat de comportaments, reaccions, comentaris que fan els adults i, sobretot, les reaccions infantils. Un ambient de gran riquesa humana i ambiental. En aquestes passejades no puc evitar que se’m plantegin algunes qüestions. No penso, inicialment, en els infants, ja que té una lògica absoluta el fet que tinguin determinades reaccions o protestin davant les demandes dels adults, especialment si són negatives. Em fixo sobretot en els adults i en com esperen que la canalla estigui contenta i mostri una actitud submisa davant la negativa.

Llavors m’agrada pensar possibles interpretacions, algunes de fonamentades en la meva experiència i altres d'hipotètiques: no deu ser que la canalla sap que amb una determinada reacció (com més viva, millor) aconseguirà allò que l’adult els ha negat? Sovint només cal esperar a veure com acaba l'escena, perquè normalment funciona. I els adults ho saben, evidentment, i per això aquestes discussions entre petits i grans acaben sovint en una reacció si més no curiosa: augment d’arguments que fan referència a una conversa prèvia que ja s’ha tingut a casa, en altres casos es parla de criteris amb un discurs gairebé científic, raons, justificacions i, en alguns casos, xantatge per aconseguir que la canalla es tranquil·litzi.

Val a dir que aquesta dialèctica esgotadora de l’adult no sembla que tingui gaire efecte en els infants i, en molts casos –potser en massa casos–, l’infant no té interès en escoltar tot aquest reguitzell d'explicacions i justificacions, que no faran que modifiqui la seva resposta o la manera de comportar-se. I tot plegat porta a un final de l'escena en què l'adult pregunta a l'infant: "Doncs, què vols?"

Ser testimoni d'aquest tipus de situacions em fa plantejar una reflexió: hem posat èmfasi en la necessitat d’escoltar els infants, però potser no hem enfortit la idea que escoltar-los no vol dir donar-los la raó ni fer el que desitgen, sinó entendre el perquè de la seva reacció. Potser, també, hem deixat de costat la segona part: afavorir que escoltin les raons, no a base de repeticions, perquè acceptin (de bon grat o no) les demandes que es fan. L’infant i l’adolescent necessiten que la persona adulta tingui un criteri amb sentit, que l’expliqui de manera apropiada a l’edat i, sobretot, que el porti a terme. No cal que assumeixin els arguments (a vegades no poden), ja ho fa l’adult i els hi ha explicat amb claredat.