20/05/2021

Fites del desenvolupament

2 min

Quan esperàvem el nostre primer fill vam comprar un llibre, El primer any a la vida del bebè penso que es deia, basat en una sèrie documental alemanya que havíem vist poc abans a la tele. Seguia el creixement de mitja dotzena de nens, amb imatges boniques i un estil descriptiu, tipus “el petit Jakob, amb sis mesos, encara seu de forma inestable”; “l'Ilsa, d’onze mesos, intenta posar-se dreta agafant-se als mobles” (no són cites textuals; no trobo el llibre ara mateix). Encara que les fotos eren maques, aviat vam trobar que era més divertit mirar el nostre fill.

Sembla que alguns pares actuals han trobat llibres (o més aviat webs, vídeos del YouTube o aplis) que no són simplement descriptius, sinó prescriptius; que no només diuen “molts nens seuen cap als X mesos”, sinó “els nens han de seure als X mesos”, o “si el seu nen no seu de forma estable als Y mesos, consulti el seu pediatre”; o “la manca Xxxx als 10 mesos pot ser indici de problemes neurològics”.

I és així com alguns pares es converteixen en neuròlegs o psicomotricistes aficionats, sense adonar-se que la majoria dels nens poden passar la vida sense un neuròleg, però tots necessiten pares. 

No riuen amb els seus fills, sinó que observen, angoixats, “si ja té somriure social”. No juguen amb el nadó sinó que intenten “estimular el gateig” (però molts nens perfectament normals no gategen mai!). No escolten embadalits els primers balbotejos, sinó que conten les consonants i les síl·labes. No n'hi ha prou amb els “controls del nen sa”; cada nen ha de passar un examen neurològic diari a casa seva. Les “fites del desenvolupament psicomotriu” es converteixen en obstacles que és necessari superar, i el nen sa és observat i analitzat fins que es troba el més mínim indici que potser no està tan sa com pensaven, i es fan avaluacions en profunditat, i surti el que surti els pares podran explicar la història i convèncer altres pares de fer el mateix perquè, o bé “gràcies al fet que ens vam adonar que no es girava el van enviar a l’hospital, i li van fer proves i es va veure que tot era normal i ens vam quedar més tranquils”, o bé “li van trobar un principi de retard, sort que el van diagnosticar a temps, i després de sis mesos d’estimulació ha millorat molt”. Camina millor als 17 mesos que als 11, quina sorpresa!