EN FAMÍLIA

Els fills surten com surten

De vegades, al final d’una conferència, alguna mare em diu: “Gràcies als seus llibres vaig poder donar el pit a la meva filla; al primer li vaig haver de donar el biberó”. O “El petit dorm amb nosaltres, al gran el vam deixar plorar”. O “Hem sigut uns pares molt diferents amb la petita; l’hem agafat mot a coll, no l’hem obligat a menjar...” I jo veig els dos nens, el gran i la petita, que corren i criden feliços, i ho aprofito per dir a la mare: “I oi que tots dos són meravellosos?” “Esclar que sí!”, contesten amb un gran somriure.

Doncs això. Encara que fem coses diferents, els fills són igualment meravellosos. Perquè, en realitat, la manera de criar els nostres fills té molt poca influència sobre el resultat final (sí, hi ha estudis científics... però només troben petites diferències que no es veuen a simple vista).

Molta gent ens diu que la manera de criar els fills és determinant, en un sentit o l’altre. “Si l’agafes a coll no caminarà mai”, “Li has de posar límits o es convertirà en un tirà”, “Si el fiques al teu llit, mai no dormirà sol”, “Si el deixes plorar tindrà un trauma per a tota la vida”, “Si no el portes a l’escola bressol no se socialitzarà”, “Si li poses música de Mozart serà un geni”, “Si li dones el pit no tindrà al·lèrgies”, “L’has d’obligar a menjar verdura”...

Però, a l’hora de la veritat, veient dos ministres del govern, o dues directores de banc, o dos taxistes o dues doctores, no podem distingir qui ha pres el pit i qui el biberó, qui ha dormit al llit dels pares i qui ha dormit sol, a qui han consolat quan plorava i a qui han renyat i castigat...

“I aleshores, què haig de fer quan plori? El deixo plorar, o l’agafo a coll? Amb quina d’aquestes respostes serà més intel·ligent, o tindrà menys problemes psicològics, o es farà més independent, o serà més feliç quan tingui trenta anys?”, us podeu preguntar. Doncs la veritat és que no ho sé, ni m’importa massa, perquè el futur és incert, i sens dubte molts factors -educatius, socials, polítics, culturals, econòmics i el simple atzar- tindran una influència més gran a la vida del meu fill que el fet d’agafar-lo a coll o no.

Però l’estimo i està plorant. No sé què fer perquè sigui més feliç d’aquí trenta anys, però sí que sé com fer-ho perquè sigui més feliç d’aquí tres minuts. El seu fill plora, de veritat que necessita que un expert li digui què fer?