Quan ens va arribar la invitació vam quedar parats. En tots els anys que havíem format part de les AMPA mai ningú havia tingut una idea tan agosarada. Es tractava d’assistir a una festa de Nadal però sense nens, només per a pares i mares. Al principi ens va fer mandra, ves que coi hi havíem de fer en un pub menjant càtering hindú rodejat d’anglesos desconeguts. A veure, si hagués estat l’any passat, quan anàvem a buscar el nen a l’escola i feies petar la xerrada amb els del teu voltant, encara. Però ara? Si amb prou feines coneixíem tres o quatre pares de dir good morning i poca cosa més! Res, que ens feia més peresa que una altra cosa.
Però vet aquí que van passar els dies i ens vam anar engrescant. Total, podia ser una bona manera de conèixer gent i fer nous contactes, encara que només fos per aconseguir telèfons de cangurs. I així va ser com dijous passat vam enfilar cap al pub, acompanyats, això sí, per una deliciosa barreja de pluja gelada i vent àrtic que havia decidit fer-nos companyia, no fos cas que ens perdéssim. I, tot i així, quan érem al lloc no sé què coi vam fer però la vam fer grossa, vam entrar per la porta del darrere, i vam anar a petar de morros contra les copes de prosecco, fent evident a tothom que els catalans ja érem allà. Ara bé, teníem un problema greu d’etiqueta: no anàvem prou mudats. Allò semblava més una cerimònia dels Oscars que no pas un sopar informal. Hi havia més lluentons que a l’arbre de Nadal de la plaça. Fins i tot una mare portava un vestit escotat moníssim, decorat amb llumetes intermitents incorporades al teixit. Ells, en canvi, anaven més discrets, deixant de banda un pèl-roig que lluïa una de les camises més inversemblants que mai he vist. Tenia sis patrons diferents, sis, barrejats entre mànigues, esquena, coll i cos. Era impossible no mirar-se’l. Potser per això unes cerveses més tard, quan vam coincidir al lavabo, no em vaig poder estar de dir-li que portava una camisa molt impactant. Ell, amb una flegma molt britànica, em va donar la resposta que em mereixia. “Sí, ho sé, és una camisa de marca”. I tot assenyalant-la amb la mà que li quedava lliure, em va convidar a llegir l’etiqueta. Tenia tota la raó, la marca era de luxe: es deia Shite Shirts, és a dir, camises de merda.
