Ve el fred, i amb ell, com cada any, torna la fòbia a les baixes temperatures, tan estesa al nostre país. Quan treballava al centre de salut, els meus petits pacients, presumptament malalts, cridaven i corrien per la sala d’espera sense estar autoritzats a treure’s l’abric i la bufanda, i entraven a la consulta amb la samarreta (la segona samarreta, sota l’altra samarreta, el coll de cigne, el tèrmic i l’anorac) xopa de suor. Quan veig a la tele aquells superhomes jugant a futbol a l’hivern, sovint de nit, a vegades sota la pluja, amb samarreta i pantalons curts, sempre em sorprèn que cap mare no salti al terreny de joc amb una jaqueta a la mà (“Leo!”, “Cristiano!”, “Posa’t el xandaaaall!”).
Comprenc que costa d’acceptar que una malaltia anomenada “refredat” no sigui causada pel fred. Però li van posar el nom fa segles, quan la ciència mèdica no estava tan avançada com ara. El cert és que als països escandinaus no hi ha més refredats que a Espanya i, de fet, el seu consum d’antibiòtics per persona és la meitat del nostre. (Aquesta dada en principi no tindria res a veure amb el refredat, perquè aquest trastorn no es tracta amb antibiòtics, però és precisament el mal costum de donar antibiòtics innecessaris el que causa aquest perillós abús.)
Si hi ha més refredats a l’hivern no és pel fred, sinó per l’augment de les possibilitats de contagi. Els nens passen de jugar tot el dia a l’aire lliure (o, tristament, de jugar a la consola i veure la tele, solets a casa seva) a passar cinc o sis hores diàries asseguts juntets al col·le. I, quan el fred i la pluja augmenten, ni tan sols van a la tarda al parc, sinó a jugar a casa dels amics. Un primer fill habitualment “no agafa res” fins que comença a l’escola bressol, però el segon, pobret, té un germà que li porta els virus a domicili.
Així que, paradoxalment, impedir que els nens surtin al carrer a causa del fred no disminueix sinó que augmenta el risc de refredats. Però és igual: els nens agafen virus, molts virus, passen mesos amb tos i mocs, i no es pot fer res per evitar-ho. Ni el suc de llimona, ni la gelea reial, ni els polivitamínics, ni cap “reforçant” de la farmàcia ni de l’herbolari poden evitar els refredats. Ni tan sols (ara us sorprendré) aquells lactis màgics que fan “esmorzar les teves defenses” i t’envolten d’una aura resplendent.
En resum, que no et pots creure tot el que veus a la tele. Ni tan sols la publicitat.
