19/08/2017

De què parlem?

2 min

De què parla la canalla? Quines són les paraules que cada vegada, amb més freqüència, formen part del seu vocabulari habitual? I quines sembla que ja no hi entren? Tant al carrer com a l’escola el vocabulari més propi del context mèdic ha entrat als cercles infantils: “Quin estrès!”, “Tinc ansietat”, “Soc TDAH”, “Estic deprimida...”

Posar paraules i etiquetes per expressar els estats d’ànim i els sentiments és evident que és positiu, però ¿sap realment la canalla de què parla? Potser els manca el vocabulari dels matisos, oi? Avui hem deixat de fer servir paraules com atabalament, cansament, esgotament o nervis davant d’una situació excepcional i hem passat a emprar altres mots com angoixa, depressió, ansietat, estrès. Paraules que potser simplifiquen i no matisen. Paraules que la canalla assumeix de tant sentir-les als adults, encara que no les entenguin ni sàpiguen què volen dir. Això suposa una pèrdua? No hi reflexiono per posar una mirada crítica, sinó per intentar buscar una perspectiva que ens permeti veure que potser arribem massa als extrems sense haver passat pels matisos i la descripció. ¿És un problema sentir pessigolles a la panxa abans d’un concert dalt de l’escenari davant les famílies? ¿Podem afavorir la normalització d’aquestes situacions? ¿Si ho fossin voldria dir que no tenen res d’excepcionals?

Tenir un cert neguit davant d’un examen és el més normal del món, de la mateixa manera que les persones adultes quan tenen una reunió important o una entrevista fan front a “una situació de tensió excepcional”. Però no per això s’ha de magnificar la situació ni ha d’implicar ansietat o angoixa. No és millor plantejar-ho com un repte? Si no fem aquest canvi de mentalitat, ¿com podrem anar obrint la mirada al món sense que sigui des dels extrems? Com farem una anàlisi més afinada? Cal pensar que no tot ha de ser excepcional, positiu o negatiu i ple d’emocions fortes, perquè, si ho fem, amb la normalitat ens avorrirem. Nosaltres i la nostra canalla. Cal una mica més de serenitat per no deixar-nos portar pels eslògans que ens diuen com hem de viure, què hem de sentir i com ho hem de resoldre. No oblidem que la quotidianitat està plena d’oportunitats, encara que sigui menys emocionant.

stats