NO SEMPRE TINC COSES A DIR

L’escola salva vides!

Hi ha una tira de la Mafalda que s’acaba amb ella com si estigués cantant i afirmant: «Se acaba de irradiar la canción de protesta: ‘Los buenos empezamos a cansarnos’». Em passa una mica això amb l’escola. Tothom s’hi atreveix: «L’escola mata el talent», «L’escola assassina la creativitat»... Però ¿què és l’escola, un assassí en sèrie? Va, home, va, ja n’hi ha prou! L’escola salva vides! Ho ha fet durant molts anys. Ho deien els alumnes del capellà Lorenzo Milani, a l’escola de Barbiana, quan els preguntaven per què feien tants quilòmetres des de casa seva fins a l’escola, amb pluja, neu, sol, vent... Ells responien: «L’escola sempre serà millor que la merda».

Un noi de família molt pobra, sense llibres a casa, esdevé un extraordinari escriptor, premi Nobel de literatura. Ell mateix ho agraeix al seu mestre en una emotiva carta. El noi era Albert Camus. Un noi que dibuixa francament molt bé viu acomplexat el seu daltonisme, que no li permet distingir verd i vermell. Un mestre l’ajuda a associar els grisos que sí que veu amb els colors que no veu. Un món de color se li obre a Albert Uderzo, que acabarà guanyant-se molt bé la vida amb els seus dibuixos d’Astèrix. Un noi... Una noia... Aquell nen... Aquella nena... Segur que us venen al cap noms i cares de casos d’èxit potser no tan llampants però igualment importants i significatius. Noms i cares d’alumnes de la vostra escola, de la vostra família... o potser vosaltres mateixos!

Darrerament sentim parlar molt de «posar l’alumne al centre de l’educació». I tant que sí! Però això no ho garanteix una determinada metodologia: això és el que han fet sempre els bons mestres.

Els més veterans deveu recordar la sèrie 'Los vigilantes de la playa'. Doncs sí, amics educadors, no us calen cossos esculturals cenyits en ajustats banyadors vermells: sou salvavides que recorreu les platges de l’escola intervenint una vegada i una altra amb paciència i dedicació, amb la metodologia que sigui, per educar tots i cadascun dels vostres alumnes.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: aneu cap a la propera classe agafant la carpeta com si fos el flotador i corrent a càmera lenta. I que no us acomplexin somriures escèptics ni profecies apocalíptiques: vosaltres sou mestres de l’escola que salva vides!