“T’ho compro!”

La política podia regular la convivència. Això és el que vam creure -innocentment- durant molts anys. Tothom repetia que la democràcia era el millor règim dels possibles, l’únic que permetia fer respectar les conviccions dels altres, fomentar uns drets col·lectius i organitzar de manera més o menys equilibrada la distribució del treball i de la riquesa. En aquell temps hi havia uns líders que amb unes idees determinades construïen un discurs polític que ajudava a entendre de quina manera es podien resoldre els afers que ens afectaven a tots. En aquell temps, també, molts centres educatius van esdevenir espais on a petita escala es practicava això de la democràcia; s’escoltava la veu de tothom per prendre decisions importants, com per exemple l’organització de les colònies, la distribució dels patis o com celebrar les festes. Una manera de fer que, per sort, no s’ha perdut, al contrari. El procés participatiu que se segueix és el següent: les idees es generen, s’afinen de manera col·lectiva i, finalment, es revisen. Com ha anat la festa de la castanyada? De cara al proper curs, què podem millorar? Les idees no són estàtiques, no són essencials, són allò que construïm per fer front a les diverses situacions que la vida ens presenta.

Però avui ja no és la política la que regula la convivència. Sota l’embranzida neoliberal hi ha hagut un canvi important de papers. El discurs polític, el dels líders que explicaven cap on ens podíem orientar per anar millor, s’ha esmicolat en piuladetes davant del tsunami que ha provocat el discurs dels diners. Els ideòlegs s’han fet fonedissos. Les idees ja no es construeixen, perquè han esdevingut productes de mercat per comprar i vendre. Per això en el món d’avui entenem sense problemes aquesta metàfora: “T’ho compro!” No sabem qui denunciarà el sistema liberal per adoctrinar-nos a nivell metafòric. El que sí que sabem és que els centres educatius poden actuar perquè tot allò que ens permet pensar el món des de la imperfecció, des de la incertesa i des d’un sentiment col·lectiu, no es pugui convertir en un producte de mercat, sotmès a les lleis de l’oferta i la demanda. Ho sabem des de fa temps: les metàfores, ai las!, tenen més valor cognitiu que estètic, perquè no mostren allò que pensem sinó allò que pensa per nosaltres.