Fa setmanes que visc en un alegre desconcert. Arribo a casa, o consulto el mòbil, i sé que no m’espera cap disgust terrible dels que m’han assetjat des de fa set anys. Els disgustos tenien a veure amb la vida acadèmica del menor d’edat a càrrec número 2 (MEC), que feliçment s’ha reorientat. I no li’n dono la culpa, al MEC. Però sí part de la responsabilitat, no ens hem d’enganyar. Ni tampoc als centres escolars. Tot i que no deixo de donar-los-en. Ni deixo de penjar-me la llufa del que em toca a mi de pífia, i alhora no és exactament això. Qui més hauria de rebre és el sistema educatiu que és sord, cec i mut davant de certes situacions.
I és just que reconegui que durant aquests set anys ho he passat fatal. Que obrir la porta de casa sabent que em tocaria preguntar on era, què feia el MEC i si havia estudiat o anat on el feien estudiar, ha sigut una gran marranada. I que no cal. Que hi hauria d’haver plans A, B, C i fins a la Z per a les famílies amb algun MEC que no acaba d’encaixar en els motlles del pastís acadèmic. I això que el MEC tampoc ha resultat un cas gravíssim, però així i tot, any rere any, ha suat la cansalada per acabar el curs de la manera més digna.
Ha sigut el que vaig batejar com una guerra de baixa intensitat. No em puc imaginar com deu ser el dia a dia de les famílies amb algun MEC amb situacions realment complicades. Dels de Guerra Mundial d’Abast Nuclear.
Per fer-hi front he hagut de ser jo mateixa qui activés els plans alternatius: reforç escolar, psicopedagoga, més reforç escolar, milions de reunions de tutoria, tones de xerrades amb el MEC, trilions de litres de mal rotllo combinat amb bon rotllo, canvi de centre escolar, quinze mil estratègies diferents (ara el deixo que s’estavelli, ara hi estic a sobre, ara el porto al Saló de l’Ensenyament, ara que hi parli sa germana...). I, evidentment, tots aquests extres els he hagut de pagar de la meva butxaca. Igual que els massatges que he hagut de fer-me per descontracturar la meva carregada esquena.
Alguna cosa grossa falla perquè un MEC espavilat, intel·ligent i amb un sentit de l’humor destacable, s’hagi arrossegat per sisè de primària, els quatre anys de l’ESO i els dos anys de Batxillerat, com un esperit de Halloween en ple mes d’agost. I el pitjor de tot és que ho saben. Els que són responsables que això passi ho saben i no fan res. Caguntot.
