EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Un dibuix teu

“Papa, quin regal vols per al teu aniversari?” Feia dies que esperava la pregunta. Soc així, ho reconec, tinc una necessitat gairebé infantil que s’enrecordin del dia que faig anys. Tinc un munt d’amics que no ho suporten, que hi passen de puntetes com l’adolescent que arriba al llit de casa passades les sis de la matinada. Jo no, jo m’enllepoleixo amb cada felicitació com si fos una lionesa de nata. Cada missatge, cada post a les xarxes, cada trucada m’esclafa l’ànima i em fa sentir estimat. Imagineu-vos, doncs, si no rebo un detallet, encara que sigui en forma de text o nota de veu, per part dels meus; soc capaç d’estar de morros tot l’any. Però no, no patiu per ells, em coneixen tan bé que no em fallen gairebé mai.

La meva resposta sabia que el descol·locaria: “Sí, Lluc, ja sé què vull: un dibuix teu”. Hauríeu d’haver vist la seva cara. Semblava que li acabava de demanar una joguina sexual. “Un dibuix, papa? En sèrio? Però si jo ja no dibuixo!” Pobret, li havia demanat una cosa de canalla, una tasca de nens petits, com si jo no fos conscient que ja té una mica de bigoti i li ha canviat la veu.

Ho sé, com també sé que enyoro aquells temps en què no parava d’omplir llibretes amb excavadores, autoretrats i animals inidentificables. Els calaixos del traster en són testimonis. Allà guardo com tresors quaderns plens d’animals prehistòrics, guerrers de Bola de drac, llunes rialleres o un gat màgic que va dibuixar a la seva mama i que vam penjar a la paret d’una casa de lloguer per espantar els ratolins.

Un dia, però, va deixar de fer-ho. Va parar de dibuixar núvols i ocells, de pintar-me amb cara rodona, somriure de mitja lluna i nas en forma d’ela invertida. Diuen que acostuma a passar a totes les criatures, però a mi em va deixar el cor encongit. Em temo que va passar quan va descobrir que hi havia companys de la seva classe que ho feien més bé o, per ser més precisos, més semblant a la realitat. Però a mi els seus em semblaven molt més bonics, em deien més coses d’ell fins i tot que les seves paraules.

Ara, mentre escric això, me l’imagino fent-lo, remugant per sota el nas, sense saber que el millor regal que em podrà fer mai és que un dia d’aquests, en sec, tornés a pintar la vida de colors equivocats i ben llampants.