LA SETENA HORA

I després de tot plegat...

I després de tot plegat, quan tots siguin a casa, quan el món torni a endreçar-se i les llàgrimes d’emoció ja s’hagin eixugat, ens tocarà posar l’accent en les coses diàries, menys transcendentals però no per això menys importants.

Després caldrà repensar la formació dels futurs mestres, per exemple. Tenim un país que fa anys que no va pel bon camí. Els embats de la crisi i una esquifida defensa de la cosa pública han fet que els nous formadors dels futurs mestres hagin caigut en el forat de la precarització. Els altres, els que no són tan nous, sovint estan més preocupats pels articles que han de publicar en revistes que els mestres no llegeixen que no pas per la classe que han de fer demà. Aclarim que en l’aspecte de fer currículum la docència és una activitat que quasi no es valora.

Amb aquest panorama, el relleu generacional és una empresa impossible. Els més grans prou que se n’ocupen, de formar la gent jove. Però ¿quin estímul poden trobar aquests en la vida universitària? El repte d’impartir classes a la universitat hauria de tenir un atractiu immens per a qualsevol professional, per la vida intel·lectual que s’hi podria respirar, pels contactes nacionals i internacionals, pel repte que comporta formar les futures generacions de mestres. On és aquest atractiu? On ha quedat aquesta il·lusió? A qui pot engrescar un sou que s’arrossega per terra i unes expectatives quasi nul·les d’aconseguir una certa estabilitat? Tenim joves molt ben formats. Tenim una funció molt important per complir. Però resulta que en el camp educatiu també tenim més discurs que acció efectiva.

Per això, quan hagi passat (perquè passarà, i aviat) aquest mal temps, nosaltres sí que proposarem que es posi una casella al full de la matrícula que omplen els que volen formar-se per ser mestres. No patiu, no serà per trastocar el que tothom sap que funciona, que és el tema de la llengua, sinó per reclamar el dret a trobar-se amb professors universitaris que situïn en el primer pla de les seves actuacions la formació, i que ho puguin fer perquè no els ofeguen els requisits acadèmics ni les estretors laborals.

I després, només després d’això, podrem dir que comencem a sortir de totes les presons. Primer, de les físiques. Després, de les que ens imposen cada cop que no s’aposta decididament per l’educació.