Al 2021 li demano...

Un primer objectiu facilíssim, tipus currículum transversal de P3 del segon trimestre: que sigui només una mica millor que el 2020. Que sí, que li demano moltes més coses, però amb aquest primer objectiu ja em donaria per contenta perquè, tot i que acabo molt bé l’any, en fi, no tinc ganes d’una nova pandèmia, d’un rerebrot de la pandèmia, d’un rereconfinament per un rererebrot dels pebrots de pandèmia i la mare que la va matricular.

Que sí, que n’he après moltes coses i ja no soc la persona que era fa un any (de fet, em noto que he mudat de pell i sense necessitat de cap píling químic o biològic). D’acord, els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) i jo no ens relacionem igual i hem descobert coses els uns dels altres que ni Harrison Ford a Blade Runner es creuria. Però ja està. Punt. Podeu estar ben segurs que n’estic fins als cabells blancs semidespintats de la coroneta, d’aprenentatges. Prou! Finitto! Ended! Basta!

A veure. Que tampoc és exactament així, perquè m’agrada aprendre coses. Però el que vull aprendre aquest any no tinc ganes que tingui a veure amb cap patiment. El dolor, la pena, la merda, la caca i la porqueria ja se’n poden anar de trasllat a casa d’una altra progenitora. Aquest any vull aprendre a acceptar que tot em va de conya. Que la felicitat, fins i tot, pot ser permanent (fortíssim). Que felicitat tampoc vol dir anar borratxa d’eufòria tot el dia, que hi ha graus i dies de felicitat mínima i tot això i blablabla, i que un dia gris també el permetré, però ja m’enteneu. I, si no m’enteneu, mala sort perquè aquest és el meu propòsit de l’any i, a qui no li agradi, adeu, bye bye, ciao caro bello, etc.

Per començar, tinc clar que continuaré anant a les meves classes de zumba amb el Juanda i les companyes zumbones : la Montse, la Carme i la Maite (Adriana, vuelve!). Sobretot perquè quan torno de les classes se me’n refot que ningú hagi fet el sopar. O que no hi hagi res a la nevera i ningú hagi pensat que calia anar a comprar. Llavors soc capaç d’obrir un bric de caldo (de qualitat, que la felicitat amb bons aliments és més gran) i ser la mar de feliç. I per continuar riuré molt, estimaré els amics i qui m’estimi, i explicaré als MEC que aquest any sí. Aquest any sí. I ells em miraran com dient “la mama s’ha xalat ”, però ja se sap. I a mi no m’importarà perquè potser tindran raó. Però, i què? Feliç 2021!