No sacrificaré els meus fills

Aquesta setmana em toca escriure quan les aigües de la matriculació escolar baixen mogudes. Alguns poders, en versió escola, inunden amb al·legacions la conselleria d’Educació perquè els responsables no s’atreveixin a alterar la composició de les seves aules. Rere la pancarta del reinventat dret a escollir caminen ciutadans molts diversos. No, no escriuré una columna de política educativa i, a la meva edat, el pensament educativament conservador m’inquieta com m’ha inquietat sempre. Són unes altres les meves preocupacions educatives. Alguns pares i mares que potser llegeixen aquestes pàgines, i que estan interessats a aconseguir la millor educació i la millor escola per als seus fills, hauran de matricular aviat els seus fills (petits o adolescents) i, per tant, n’hauran d’escollir una. Són joves i progressistes, però es troben, de cop, entre els conservadors que fan bandera de poder “escollir”. Es confessen solidaris i respectuosos amb la diversitat (si més no d’algunes diversitats), però volen que els seus fills i filles estiguin en un entorn educativament homogeni, que no distorsioni els processos d’aprenentatge. Potser estan a favor de l’educació com a dret i l’escola pública, però volen que els seus descendents vagin a una escola que té fama, que “innova”, que consideren una bona escola. Reclamen a l’administració que creï més places en aquella escola que els agrada, tot i que la del costat de casa seva té places buides. Potser la família preocupada ja té els fills matriculats en una escola activa i renovadora, però no vol parar-se a pensar si els infants que ocupen les aules representen la diversitat del barri, descobrir si algunes famílies diverses ja no en formen part. Pares i mares que, en el fons, miren de pair els seus contradictoris arguments educatius dient-se: “No sacrificaré l’educació dels meus fills pel dret d’uns altres infants a tenir l’escola adequada”.

¿Com explicaré que una escola homogènia no és una bona escola o que, quan tothom treu bones notes, la rivalitat acadèmica es carrega la vida? ¿Com diré que per ser una persona equilibrada i feliç no cal ser solidari sinó descobrir-se convivint entre diversitats? ¿Com defensaré que el dret no és escollir escola sinó poder construir junts una bona escola? ¿Com els aclariré que, si l’horitzó que els seus fills veuen a l’aula està segregat, ells esdevindran segregadors?