Deixem que parin l’orella
Anava en cotxe amb dues bones amigues i el fill de catorze anys d’una d’elles. Feia pocs dies que jo havia anat a un conegut programa de ràdio sobre sexualitat a parlar de la importància de l’assertivitat en les relacions de parella. Les meves amigues em van preguntar pel programa. Els vaig explicar que havia sigut agradable i divertit, que la conversa havia fluït molt bé i que l’altra convidada era la sexòloga que havia posat en marxa la venda a domicili del tapersex.
En aquell precís moment, el fill de la meva amiga, que fins aleshores estava silenciós, ens va preguntar què era el tapersex. La seva mare, que era la que conduïa el cotxe, em va posar tot d’una al volant de la situació i em va demanar que l’hi expliqués jo. Més que passar-me una patata calenta ho vaig entendre com un gest de plena confiança cap a mi.
La meva amiga estava gairebé tan expectant com el seu fill davant la meva possible resposta. L’amistat que mantenim és íntima i estreta, i amb el noi ens coneixem prou i hem parlat prou vegades perquè pogués entomar el repte. Sense pensar-m’ho gaire i amb absoluta naturalitat, li vaig contestar més o menys el següent: “El tapersexés com una carmanyola, però en comptes de menjar conté joguines per fer sexe, com per exemple...” Abans que pogués posar cap exemple el fill de la meva amiga em va dir mig enriolat: “No cal, no cal...” Em va donar a entendre que ja li havia dit el que volia saber i que no li feia cap falta que continués. Vam esclafir a riure alhora i ens vam quedar ben descansats tots dos, ell perquè havia satisfet la seva curiositat i jo perquè em vaig estalviar l’exemple.
Quan a vegades em pregunten fins on hem d’explicar quan els fills ens fan preguntes d’aquesta naturalesa, sempre responc que no cal preocupar-nos gaire, que comencem per poc i senzill i que de seguida veurem si en volen saber més o no. Quan en tinguin prou, ens ho faran saber d’alguna manera. Deixaran de preguntar o d’interessar-se pel tema. Potser ens ho diran explícitament i tot, com va fer el fill de la meva amiga.
En qualsevol cas, el millor d’aquella situació va ser poder-ne parlar amb naturalitat davant seu, que pogués parar l’orella en la nostra conversa i que se sentís prou en confiança per preguntar-nos lliurement tot el que volia saber.
