El control Remot
Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) ja no necessiten el meu control directe, la meva presència física constant. Però això no vol dir que la meva presència no sigui necessària. Passa que ara és d’una altra manera i el WhatsApp, les trucades i les converses han substituït aquell ofici de monitora i guardaespatlles.
Ja no hi ha manera humana de fer alguna cosa plegats fora de casa. Costa tant que gairebé he dimitit i em dedico a pressionar únicament el MEC número 3, aprofitant que és el que té menys llibertat de moviment, però ni així me’n surto gaire.
N’hauria d’estar contenta, perquè vol dir que he criat uns MEC independents i autònoms, però de vegades em pregunto si massa i tot. Però sé que respon a aquesta pulsió de qüestionar-me constantment, aquest marepitjorisme que sé que no m’abandonarà mai, i que em passa quan passejo pels carrers del meu barri, estrets i atapeïts de gent, i veig progenitors amb els seus MEC petits, patint per si s’aturaran o no al pas de vianants i fotent els esgarips que fotia jo: “Aturaaaaaaaa’t, que venen cotxeeeeeees!” De vegades, en un atac de solidaritat, m’he plantat davant del MEC accelerat per barrar-li el pas i impedir l’atac de cor del progenitor que va metres enrere, arrossegant un altre MEC a peu o en cotxet.
Ara els meus esgarips són telemàtics i tenen sempre el mateix contingut: “Que no vens?”, “On ets?”, “Dorms a casa?”, “Despertaaaaa’t i torna a casaaaaa!”, “Et toca estendre la rentadora!!!”, etc. És el control remot, més silenciós i igual (o poc) d’efectiu. I ells també el fan servir, gairebé sempre en dues modalitats: per dir-me que no venen a casa a dinar, sopar o dormir o per demanar-me diners o per demanar-me més diners. D’acord, també per donar-me bones notícies, com una nota molt alta o haver aconseguit una feina, o per ensenyar-me una foto amb una samarreta que s’han comprat (amb els diners que els he enviat). I jo faig el mateix i de tant en tant els explico coses maques que em passen, perquè si no els nostres xats es tornen d’un utilitari depriment.
Són xats que de tant en tant arxivo i m’envio per mail, perquè trobo que són un diari de la nostra relació, d’una part de la nostra vida en comú, i que quan tinguin fills, si és que en tenen, els podré donar a llegir als nets i fer-me un bon fart de riure amb ells. He, he, he.
