Roma

Són quarts de quatre de la tarda i els peus et fan xup-xup. De l’asfalt sembla que pugi un volcà adormit que s’ha desvetllat de la migdiada. Et fotries la mitja ampolla d’aigua que tragines des del matí, però quan fas un glop te n’adones que ja és pixum. Si no fos pel què diran l’aprofitaries per regar-te el cap abans no t’agafi una lipotímia. No ets pas l’únic, però. Pels carrers empedrats et creues amb altres turistes desencaixats, amb la cara vermella i el barret de palla calat a les orelles. Alguna cosa et diu que això no és sa. Que sí, que si el Vaticà, que si la Piazza Navona i el Coliseu, però ara mateix l’única cosa que et ve de gust és marcar-te un Anita Ekberg i remullar-te les cames a la Fontana di Trevi, a veure si et passen els fogots d’una punyetera vegada.

I és que algú hauria de fer un cop de cap i instaurar les vacances en un mes una mica més amable, què sé jo, l’octubre, per exemple. Perquè això que estem fent ara de fer vacances en plena canícula no pot ser bo per al cos. I si no, busqueu quants romans us trobeu pel carrer ara mateix. Ni un. Tots són a casa seva, espatarrats al sofà amb l’aire condicionat a tot drap, si fa no fa com tu faries si fossis a casa teva.

Però no, no hi ha pebrots de fer una pausa i recollir-te a l’ombra de l’habitació que has pagat a preu d’or. Tens només tres dies i et penses córrer totes les runes romanes de la ciutat i fer-te la foto a les escales de la plaça d’Espanya malgrat que quan el cul toca la pedra de l’esglaó sembla que t’estiguin preparant un rostit de cuixa. I et queden trenta-sis esglésies per veure, tantes que ja no les pots assimilar, perquè tens al cervell una sobredosi d’altars i verges i vitrines i ecce homos.

Per això no és estrany que a les vuit del vespre ja no puguis més i te’n tornis a l’hotel, just quan la ciutat comença a ser suportable i els romans surten a prendre la fresca i omplen la ciutat de crits i rialles; i et perds la seva conducció caòtica per les rotondes i el plaer del cafè amb gust de cafè de la Tazza d’Oro o el gelat de stracciatella al Giolitti o una focaccia al centre històric regada amb un bon Chianti. Però tot això tu ja no ho veus, estàs roncant al llit amb una butllofa a la planta del peu, gran com la basílica de Sant Pere. I demà, sant tornem-hi.