Fer classes en confinament
La descripció que segueix no és ficció. Ens situem en una classe virtual de segon, a causa d’un confinament. Els protagonistes són mitja classe, la mestra i en Lluc, que ha accedit puntual a la cita. Comença la sessió: la mestra saluda tothom i comprova que càmeres i micròfons estiguin on han d’estar i com han d’estar. Els alumnes semblen contents de veure’s des d’aquesta perspectiva i també saluden, de vegades amb el micròfon tancat. La mestra deixa passar un temps prudencial i inicia la classe, que aquest cop consisteix a explicar continguts relacionats amb la matemàtica. De tant en tant, fa alguna pregunta i de les pantalles surten, o no, respostes, segons que el micròfon estigui obert o tancat.
La classe enfila la recta final. En Lluc, que ho percep i que ha seguit amb atenció l’explicació, de cop i volta salta de la cadira i se’n va disparat cap al tió que no té gaire lluny, l’embolica amb la manta, aparta les peles de mandarina i es planta davant la pantalla. "I ara, què farà la mestra?", ens preguntem. Quasi ens sorprenem quan, davant d’aquesta intervenció deslligada, en comptes de fer una crida a l’ordre exclama: “Mireu què ens ensenya en Lluc! El tió!” La situació i el comentari protector de la mestra fan que de cop i volta comencin a aparèixer tions a les pantalles. I a continuació algun llibre, i alguna joguina, i...
La mestra, en comptes de tallar en sec, condueix a poc a poc la situació cap a un tancament endreçat, com han de ser els tancaments. El que podia ser una olla de grills s’ha convertit en una bona sessió gràcies a alguna cosa en aparença tan senzilla com no reprimir d’entrada una intervenció que funcionava en paral·lel al tema. És probable que la mestra tingués la intenció de deixar una estona al final per a les preguntes i els aclariments. Però no. Ensenyar una cosa important que hi ha a casa és prioritari, perquè no sempre hi és, aquesta possibilitat. L’art de la improvisació, la capacitat d’imaginar i de donar resposta als diferents escenaris és una cosa difícil d’ensenyar als llibres. S’ha de viure. I s’ha de viure al costat no de qualsevol docent, sinó dels bons docents. Només ells saben explicar matemàtiques i, al mateix temps, entendre que sovint no hi pot haver res tan important com ensenyar el tió als companys i companyes.
