La cartera
Quan és l’hora de pagar, ja sigui una ronda al bar o el sopar a la fresca, hi ha dues classes de persones. Uns, tot just arriba el compte, es remenen les butxaques ostentosament, treuen un bitllet rebregat i gesticulen dient que si no paguen s’enfadaran molt. No sé com s’ho fan, però sempre acaben amb el mateix bitllet a la butxaca, jurant i perjurant que aquesta és l’última vegada que es deixen convidar. Els segons, en canvi, de manera discreta i dissimulada, van cap al caixer i paguen tota la ronda, sense crits ni escarafalls, i després tornen a la taula amb un somrís, preparats per al sainet del pagador frustrat que tan bé coneixen.
Jo, amb la modèstia que em caracteritza, crec que puc reivindicar haver inventat una tercera via. Quan arriba el moment de pagar no faig absolutament res. Ni em barallo per agafar el platet amb la nota ni vaig a la barra per pagar el que es deu. Em quedo quiet, com aquell que no hi té res a veure, amb la tranquil·litat del que sap que al final, pagui qui pagui, no seré pas jo. Sí, ja sé que ara mateix penseu que soc un garrepa, un d’aquells que no s’estiren malgrat haver-se menjat deu de les dotze olives farcides. Però esteu molt equivocats, el motiu és més senzill: em fa vergonya ensenyar la cartera. I ara mateix us explicaré per què.
La meva cartera fa molta angúnia. El que un dia va ser la coberta de pell ara està plena de clapes desfilades, com un jardí sense regar. La meva dona me n’ha comprat, com a mínim, quatre de noves, però jo no em puc desempallegar del meu talismà. I és que aquesta cartera que em deforma les butxaques té catorze anys. I això la gent que em coneix sap que és un fet miraculós. Penseu que en aquests catorze anys he perdut nou mòbils, quinze parells d’ulleres graduades i vint-i-dos jocs de claus, per posar uns pocs exemples. I no serà que no ho hagi intentat, me l’he deixada a tot arreu: en avions, metros de Manhattan (poques hores després d’haver-la comprat), ferris de Liverpool i, fins i tot, en un autobús de Constantí. Però sempre, sempre, sempre ha tornat a les meves mans de manera inversemblant.
O sigui que si demà has quedat amb mi, no facis el ronso. Quan arribi el compte paga i llestos. Jo no penso fer ni el gest. I no pateixis, et prometo que quan canviï de cartera, d’aquí catorze anys, et convido segur.