Pèls a la cara
He intentat deixar-me-la créixer de totes les formes i diàmetres. Com un llenyataire, salvatge i descuidada; rotllo hipster, retallada com una bardissa d’un jardí anglès, o en forma de perilla, com un mosqueter de pa sucat amb oli o un italià sorollós estiuejant a Formentera. Fins i tot he fet l’intent de deixar-me-la com Abraham Lincoln, que diu que dona un aire molt respectable. Però res de res, no hi ha hagut manera de superar cap dels meus projectes matussers.
D’entrada, cada intent meu d’hirsutisme il·lustrat rep un exèrcit de ganyotes gens dissimulades per part de la dona i el fill. “On vas així? Sembla que hagis tornat d’una rave als Monegros!” o “Papa, afaita’t per favor, que sembles un iaio” són de les coses més publicables que m’han engaltat aquest parell de persones que conviuen amb mi a casa i suposadament m’estimen d’allò més.
Després hi ha el tema de la picor. Vull dir que la primera setmana és fantàstica, amb aquella alegria que dona passar les ungles per les galtes esmolades mentre llegeixes, com si rasquessis un misto a la seva capsa. Però al cap de quinze dies, la cosa ja no fa gràcia. Tot em pica i com que no tinc paciència ni suport moral m’afaito tot dient-me que no he nascut per portar barba.
De tota manera, hi ha una cosa que em queda encara pitjor que la barba: el bigoti. Només ho he intentat un cop, quan feia la mili. N’estava molt cofoi, quan em mirava al mirall notava que em donava un puntet entre aristòcrata rus i pintor de Montmartre. El primer dia de permís, quan vaig arribar a casa, la meva neboda Mimi em va treure la bena dels ulls. “Mama, ha arribat el Lluís i està molt lleig!”
D’aquí la meva fascinació per la negativa absoluta del meu fill a afaitar-se el bigoti. Dic jo que hi deu haver algun instint amagat dins l’adolescent mascle d’arreu del món que el fa aferrar al seu borrissol supralabial amb una força admirable i desconeguda. Perquè, entre tu jo, encara no n’he vist ni un de sol a qui li quedi bé. De fet, trobo aquesta tossuderia generacional un misteri insondable, però, mentrestant, deixeu que em revengi una mica de tots els comentaris rebuts tots aquests anys amb un comentari tan ple d’amor com ara “Lluc, eixuga’t els morros, rei, que t’ha quedat una mica de Nocilla escampada sota el nas”.
