26/04/2022

Aules hospitalàries

2 min

Sabem amb dades a la mà que les malalties mentals i físiques que pateixen les criatures, els adolescents, les adolescents i el jovent han augmentat considerablement degut al període de confinament de la pandèmia.

Visitem un hospital amb l’excusa de portar llibres als nens, nenes i joves malalts i parlem amb les mestres hospitalàries i una infermera que ens confirma sense cap ombra de dubte aquesta penosa realitat. Les estadístiques, en aquesta ocasió, no menteixen.

Visitem un grup d’adolescents que estan hospitalitzats i un grup que van a sessions en règim obert. Parlem de llibres, de lectures. I de la vida, perquè parlar de literatura és parlar de la vida. Una noia ens diu que el millor llibre que ha llegit és La utilitat de l’inútil. Li agraden els temes de filosofia, ens comenta somrient. I un altre coincideix amb nosaltres. “L’illa del tresor és una gran novel·la”. Alguns ens expliquen que no els agrada gaire llegir, però que com que coneixen l’autor del llibre regalat faran un esforç. 

Nois i noies malalts, però vius, amb ganes de menjar-se el món, amb expectatives i somnis i desigs que els adults hem d’ajudar a fer realitat.

A més dels serveis mèdics, tenen el suport de les mestres hospitalàries, que fan una feina extraordinària. Es belluguen per l’hospital com àngels benefactors, amb bata blanca. Saben què han de dir a cada hospitalitzat. Per a elles són més que persones malaltes. Estan connectades amb les seves escoles i preparen les classes a partir dels contactes que estableixen amb els centres educatius. Però en els casos més greus, aquells que requereixen una hospitalització més llarga, detallen el currículum i ho fan molt bé perquè tenen l’alumne a frec de dits. La carícia és el seu tacte. 

Ens preguntem de quin material estan fetes aquestes mestres que saben conviure amb el dolor sense que el dolor les paralitzi o les enfonsi. "No us penseu que tot està resolt –ens diu una–, que a vegades hem de tancar-nos al lavabo per plorar".

Conviure amb el dolor i confiar que l’esperança es farà sòlida com una roca no és senzill. Requereix una intensa conversa amb tu mateix per poder donar sentit a tot el que estan vivint.

No podem deixar soles aquestes mestres. Com diu Susan Sontag: "Cap nosaltres s’hauria de donar per descomptat quan el tema és mirar el dolor dels altres”.