EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘Man in a van’

Quan per fi vam triar la nova casa vaig posar sobre la taula una única condició: “No penso muntar ni un sol moble”. Suposo que ho vaig dir amb una convicció i fermesa inèdites, perquè la meva dona, contra tot pronòstic, va acceptar sense presentar batalla. Ves que no fos per les enrabiades de mudances pretèrites, els renecs malsonants que se sentien des del carrer o les divergències irreconciliables sobre si la peça de fusta en qüestió anava cap amunt o cap avall. O ves que el motiu de la seva claudicació fos que ja tenia pensada una solució amb un nom força definitori: Man in a van.

Al principi no me’n sabia avenir. Un home sol amb una furgoneta no podia ser capaç de traginar la muntanya de capses de cartró plenes d’andròmines que omplien la casa vella. I encara menys desmuntar i tornar a muntar els mobles d’Ikea atrotinats, a més dels nous de trinca que havíem encarregat. Digueu-me descregut, però el dia de la mudança em vaig palplantar a la porta esperant aquest superhome omnipotent amb una rialleta als llavis.

Quan va arribar ho vaig entendre tot. Allò no era un ésser humà, allò era una força de la natura. Amb menys de mitja hora ja havia carregat llits, armaris i les sis tones de llibres que hem acumulat en aquests quatre anys. Dues hores més tard ja havia muntat tots els mobles, sense ni tan sols deixar anar un renec, ni tan sols quan es va enxampar un dit i li va rajar la sang a dojo. Quan va marxar no vaig poder evitar abraçar-lo ben fort. Estava realment commogut.

Va ser repassant la seva obra que ens vam adonar que amb les presses s’havia oblidat de muntar l’últim calaix de l’armari. Inspirats per l’exhibició del nostre superheroi vam decidir muntar-lo nosaltres. Al cap de cinc minuts ja estàvem barallats i la dona, amb molt bon criteri, em va fer fora de l’habitació. Com que m’avorria i em sentia fatal per ser tan pocatraça, vaig decidir fer-li un te, que diu que calma els nervis i a sobre fa molt anglès. Quina cagada, amics. Tot va ser entrar a l’habitació i ensopegar amb el calaix a mig muntar, aixafar la mà de la meva dona i vessar el contingut del te amb llet a la paret, la moqueta i el seu peuet descalç, que va quedar una mica escaldat.

I és que el man in a van pot ser un manetes, d’acord, però, com podeu comprovar, jo també tinc les meves habilitats.