Amors prohibits
He anat veure L'Oreneta a La Villarroel, una obra de Guillem Clua que, més enllà d'altres temes secundaris, se centra en la infelicitat que provoca una mare pel fet de no acceptar l'orientació sexual del seu fill. Em va semblar un text previsible, gairebé d'ofici, com si volgués educar-nos sobre un tema que el públic que va al teatre ja té superat. Però segur que l'autor tira d'experiències personals o de persones que coneix, i jo mateix conec pares infeliços que han fet també infeliços els seus fills quan han sabut que eren gais o lesbianes. És cert que hi ha pares i mares que segueixen fidels als impediments que, durant mil·lennis, han fet impossible –o l'han condemnat a la clandestinitat– l'amor entre persones del mateix sexe o d'ètnies, religions o condicions socials diferents.
Però deixem aquests pares repatanis i mirem-nos els fills. ¿Coneixeu gaires adolescents i joves que tinguin, sobre l'amor, les idees dels seus rebesavis? Segur que ben pocs. Són els nostres fills els qui ens esmenen, de tant en tant, algun comentari que encara arrossega prejudicis dels temps més remots, com és ara “jo no hi tinc res en contra, però...”, “a en Tal li ha sortit una noia lesbiana” i tantíssims d'altres que hem dit o hem sentit dir.
És evident que el canvi no l'hem provocat els pares. Altrament, els pares aniríem per davant dels fills, i és a l'inrevés. L'escola ha fet la seva feina, però tampoc crec que hagi estat fonamental. ¿Com és, doncs, que s'han anat alliberant de prejudicis i ara trobin vergonyós que, durant tants segles, s'hagin imposat les desigualtats de gènere i els costums i lleis que han regit les relacions amoroses? Aquest canvi ha estat possible gràcies a la llibertat d'expressió –i per això és més profund als països on n'hi ha–, i els qui han estat més transformadors han estat, en primer lloc, els que ho han patit més i ho han pogut expressar a través del cinema, el teatre, la poesia o la novel·la. Decididament, la transformació ha vingut de la cultura. De la mà de les guionistes i els directors, les actrius i els poetes, les novel·listes i els dramaturgs que han parlat de l'amor entre homes i entre dones, entre rics i pobres, explotats i explotadors, jueus i cristians o ianquis i porto-riquenys.
Els nostres adolescents pensen el que pensen, en bona part, gràcies a les sèries de TV i a les pel·lícules que veuen. Hi ha ben poques coses que demostrin, com aquesta, que la cultura té un paper fonamental en la construcció de societats lliures.
