EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

A l’aeroport

Són dos quarts de tres de la tarda i tinc una hora llarga abans no embarqui per agafar un altre avió. Sembla mentida, però amb l’experiència dels últims anys he passat de ser un sac de nervis a un autèntic professional de la cua del control. Abans no arribo a la cinta transportadora ja m’he acabat l’ampolleta d’aigua que no et deixen passar, m’he buidat les butxaques de xavalla i fins i tot m’he tret el cinturó, malgrat saber que tinc molts números que quan em facin aixecar els braços ensenyi la marca dels calçotets com si fos un cantant de reggaeton. Fins i tot porto totes les cremes desadetes en un necesser moníssim de la Hello Kitty que corria per casa.

I tanmateix, hi ha una regla del viatger experimentat que no segueixo. No arribo amb el temps just, mai. M’agrada fer cap a l’aeroport més aviat que el pilot que m’ha de transportar. No hi puc fer més; no suporto les presses buscant la porta d’embarcament, aquell últim avís quan encara estàs passant la zona dels perfums cars i pudents, les curses desesperades per passadissos interminables omplint de blaus els turmells dels guiris a cops de maleta vermella o la frustració de veure que no calia córrer tant perquè tot plegat va amb retard, com sempre.

I aquí em teniu, a la zona de butaques, davant la porta on em toca embarcar, amb tot el temps del món per acabar-me aquell llibre que em té encisat. Llàstima del teenager del costat que m’està regalant una sessió de hip-hop a un volum digne del Sónar de nit. I de la parella granadeta que s’està discutint de mala manera per decidir qui entafora a la seva maleta la bossa de mà que no poden pujar a l’avió. I la nena moníssima de davant meu que fa servir un ordinador com a arma de destrucció massiva posant la mateixa escena de la mateixa pel·lícula per dinovena vegada; per no parlar de l’executiu enfadat que es passarà tota la estona que queda per enlairar-nos denigrant una treballadora de la seva empresa amb un mòbil d’última generació més intel·ligent que ell. O aquesta versió muzac que sona per megafonia d’una cançó horrorosa de Glenn Medeiros.

En fi, que no puc fer res més que tancar el llibre. Què hi farem! Serà millor que pensi en coses meves, què sé jo, per exemple que la pròxima vegada que vingui a l’aeroport em sembla que arribaré amb el temps més just.