FAMÍLIES... PARLEM-NE

La vida en positiu

Hi ha moments que tinc la sensació que no entenc res, perquè no puc compartir les actituds personals i professionals que veig al meu voltant i això m’atabala. Vivim en un món de contradiccions. No deixem enrere un passat que moltes vegades va ser fosc i dur mentre en paral·lel estem exposats a afirmacions i iniciatives que demanen “viure sempre en positiu”. És una línia de pensament que molts proposen introduir a les escoles i, lògicament, a les famílies. Però aquests missatges ¿què volen dir realment? És clar que cal ser positiu per tirar endavant perquè, de fet, a les escoles i a la societat hi ha un percentatge molt alt de persones que tenen dificultats serioses per viure amb dignitat, i hi ha famílies que, treballant tots dos, han de demanar una beca menjador. Per no recordar el cas extrem de les persones refugiades.

Potser més que “viure en positiu”, el que caldria és prendre consciència de moltes de les nostres afirmacions i actituds. Massa sovint no ens adonem de les afirmacions que fem, del dramatisme que donem a les reaccions de la canalla, de la mirada d’indefensió que sovint tenim quan hi ha moments que, per les presses o el cansament, sobredimensionem el repte del dia a dia. “Quin estrès!”, diem sovint. I demanem conciliació laboral (amb tota la raó del món), però oblidant que quan tanca l’escola allà es posa en marxa el servei de neteja, que, com en tantes altres feines, treballa en horaris que la canalla és a casa.

Potser val la pena no mirar-nos tant el melic i viure els reptes del dia a dia amb una actitud que no doni a entendre a la canalla que estem desbordats per les seves rebequeries o demandes, durant la infància i especialment a l’adolescència. Educar és ensenyar a viure i d’això en sabem perquè fa anys que ho fem, i encara n’anem aprenent sobre la marxa. Cal que recuperem la serenitat i la tranquil·litat, perquè l’aventura d’educar és certament positiva i l’hem de compartir amb les criatures sabent que cadascú té el seu paper: la canalla, protestar i créixer, i nosaltres, somriure i comprendre la reacció, que no vol dir dimitir. Quina acollida fem a la canalla quan arriba al món si som uns ambaixadors negatius o atabalats i, sobretot, si no els acompanyem amb seguretat? ¿Ens imaginem que calgui ser positius a la cuina amb les cassoles?