Violència contra la infància
La història de la humanitat està marcada per la violència. Fa només un segle es considerava completament normal que un policia pegués als detinguts; un cap, als seus treballadors; un oficial, als seus soldats, o un marit, a la seva dona. A poc a poc, en una petita porció del món, aquestes coses han deixat de ser aprovades per la societat. No només estan prohibides legalment, sinó també socialment. No és que no es facin; hi ha maltractaments com hi ha assassinats, i potser sempre n’hi haurà. Però ningú, tret dels delinqüents, ho troba acceptable.
Queda encara una zona fosca: la violència contra els infants. Encara molta gent considera que una “bufetada a temps” és una eina educativa, que una bufetada no són maltractaments. (I a una dona? Quantes bufetades cal pegar perquè siguin maltractaments?) Mai no acceptaríem, esclar, que un adult desconegut pegués a un nen. Però si ho fa un progenitor o un mestre (precisament les persones que tenen el deure de protegir-lo i educar-lo), aleshores molts ho accepten com una forma legítima de “corregir” un nen.
Ja fa molts anys, quan el nostre Codi Civil va prohibir per primera vegada pegar als nens, em van convidar a parlar en una emissora de ràdio. “Volem fer un debat -em van dir- entre algú a favor i algú en contra de les bufetades als nens”. “Impossible -vaig contestar, innocent de mi-, no trobareu ningú que en parli a favor”. Perquè segurament existeix algú partidari de pegar a les dones o als homosexuals, però ¿dir-ho en públic, a la ràdio? Doncs sí, van trobar algú (una psicòloga, em sembla que era) disposat a defensar públicament que es pot pegar als fills, i que la llei no ho hauria de prohibir. I trucaven pares i mares, la majoria a favor de les bufetades.
El que més em va sorprendre va ser la banalitat dels arguments. Si haguessin dit “Li vaig pegar perquè va pujar a la moto havent begut”, ho podria haver comprès. No ho hauria aprovat, no crec que això justifiqui un cop, o que el cop sigui la manera adequada d’educar el fill; però hauria entès l’error d’uns pares que perden els nervis davant d’una situació molt perillosa. Però és que em parlaven de nens de tres anys que tiraven un paper a terra o posaven els peus sobre el sofà. “Si no li pots pegar, ¿com li fas comprendre que això no es fa?” Jo intentaria parlar amb ells.
