Solidaritat, sense ferir dignitats
L’empatia i la compassió vers el dolor o el patiment dels altres ajuda a redimensionar el propi patiment, a transcendir-lo i a ser solidaris. Però la solidaritat ben entesa requereix grans dosis de respecte i delicadesa. Hi ha determinades formes de solidaritat que, si bé es porten a terme amb bon cor i bones intencions, des del meu punt de vista no tenen prou en compte l’empatia ni la dignitat de les persones a les quals s’adrecen.
Trobo molt bonic, per exemple, que els nens i nenes d’una classe vagin a visitar un company o companya d’escola que estigui hospitalitzat. Considero poc oportú, en canvi, que es portin grups d’escolars a hospitals, a visitar nens malalts amb els quals no tenen cap tipus de lligam, relació ni coneixença. Pot semblar un acte igualment bonic i generós, però si el que pretenem és que s’adonin que hi ha nens amb malalties terribles o amb menys sort que la seva em semblaria una forma una mica perversa de solidaritat. Preguntem-nos, si no, com queda la dignitat i l’autoestima d’aquests nens si els visitem per sentir-nos afortunats al seu costat.
Tota acció solidària hauria de ser una necessitat o un desig de qui la rep i no de qui la fa. Visitar malalts per sentir-nos bones persones, per oferir una bona imatge socialment o per adonar-nos de la sort que tenim nosaltres d’estar bé suposa un plantejament de la solidaritat que no comparteixo i que en té ben poc, de solidari. En tot cas, la solidaritat o el bé ens el farien ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells.
La solidaritat o l’ajuda les solen portar a terme els teòricament forts o afortunats vers els que considerem febles o desafortunats, quan resulta que, ben mirat, no sempre està tan clar qui és què. I, d’altra banda, la bona sort i mala sort són força més relatives del que pot semblar a simple vista. Alguna cosa estem fent malament si els teòricament afortunats han de visitar els que considerem desafortunats per adonar-se que ells són afortunats o que al món hi ha dolor. El patiment inherent a la vida humana ni s’ha d’amagar ni s’ha d’exhibir. Tenir els ulls i el cor obert al que passa al nostre voltant i a les persones pròximes a nosaltres hauria de ser suficient per saber que existeix, per ser-hi sensibles i per aprendre a ser solidaris sense ferir dignitats.
