LA SETENA HORA

Sobre el perdó

“Ni oblit, ni perdó”. Fa quinze dies escrivíem sobre la primera part de la consigna, recordant una anècdota de Kant; avui tractarem sobre el perdó, seguint, com ja vam dir, Derrida. Distingim, d’entrada, entre els diferents recorreguts que tenen la justícia i el perdó. El propòsit de la justícia és la reparació; el perdó, en canvi, pretén la reconciliació. Reparar és tornar a posar en bon estat allò que s’ha malmès; reconciliar és tornar a una situació d’amistat, a l’harmonia perduda.

¿La reconciliació sempre és possible? Aquesta és la pregunta clau. Hi ha qui defensa que en algunes ocasions el mal s’ha expressat amb tanta brutalitat que la via del perdó és impossible. Hi ha, en canvi, qui pensa tot el contrari; i és aquí on entra en joc la perspectiva de Derrida. A parer seu, el camí del veritable perdó s’inicia precisament davant d’allò que és impossible perdonar. Es perdona l’imperdonable, no pas les faltes petites. ¿I d’on surt aquest perdó? No pot sortir de cap altre lloc que no sigui de l’interior d’aquell que ha patit el mal.

No sabem si el perdó d’allò que és imperdonable condueix a la reconciliació; la vida dona tantes voltes que això és impredictible. El que sí que sabem és que el perdó que reclama Derrida és un perdó injust. Qui perdona és injust, perquè s’aixopluga sota la reconciliació i no sota la reparació, atès que ha perdonat allò que no es pot perdonar.

La justícia és pública i quan s’aplica com cal mostra les maneres de fer que és prescriptiu evitar per afavorir la vida en comú. El perdó no s’adiu amb la cosa pública, perquè és un sentiment que sorgeix de dins, quan la persona que ha patit un mal pretén situar-se davant la irracionalitat de l’altre. No podem perdonar per un altre, ni podem exigir a un altre que perdoni.

La consigna que tants cops sentim cridar pels carrers pot tenir el seu impacte quan és l’hora de les manifestacions, però no podem justificar-la si parlem d’educació. Als centres educatius hem d’explicar quines són les decisions preses en un passat que han configurat el nostre present, però ho hem de fer sense ànim de revenja; als centres educatius hem de promoure la convivència distingint entre els actes de reparació i els de reconciliació. Des d’una reconciliació que ens ensenya a mirar cara a cara allò que és imperdonable.