19/05/2018

Sessió de cine

2 min

No fa gaire temps, el meu fill i jo ho fèiem gairebé tot plegats. Des que s’aixecava el tenia aferrat al clatell com una paparra. Quan el recollia de l’escola m’explicava tan minuciosament el que li havia passat que gairebé em plegava. Fèiem tandes de penals al passadís de casa i trencàvem llums i quadres en partits de tenis-globus, amagant els desperfectes abans no arribés la mama. Omplíem la banyera d’escuma i la fèiem servir de projectil fins que els ulls ens picaven de valent. Posàvem paraules inventades a l’Scrabble i ens enfadàvem si no eren acceptades. O jugàvem a empaitar-nos al mig de les places, on xocàvem amb padrines esgarrifades per la nostra actitud. Com deia la meva dona, estàvem fets l’un per a l’altre; un pare i un fill fent trapelleries a temps complet i amb la mateixa edat mental, si fa o no fa.

Ara la cosa ha canviat bastant. Jo no he madurat gaire, ho reconec, però el nen, per sort, sí. Quan arriba de classe i li pregunto com ha anat, em diu que està saturat d’escola i que ja m’ho explicarà més tard. Els jocs de taula, pobrets, acumulen pols i teranyines a la prestatgeria. Si entro al lavabo i em trobo el nen banyant-se he de sortir esgarrifat de veure el bé de déu que s’intueix sota l’aigua. El futbol li rellisca olímpicament i fins i tot més d’un dia he de fer servir el WhatsApp perquè em faci cas i tregui les escombraries al carrer d’una punyetera vegada, malgrat tenir-lo a escassos metres de mi. És llei de vida, ho sé. Sé que ara toca deixar que construeixi el seu espai propi, respectar les seves converses inintel·ligibles de mòbil i la seva habitació tancada i amb el llit a mig fer. Però, què coi!, no em penso resignar a perdre aquesta complicitat tan nostra. Potser per això em passo hores per triar el cartell de la sessió de cinema al llit. És dels pocs rituals que encara no hem perdut i, francament, espero conservar-lo tant de temps com pugui. Poques coses són tan màgiques com revisitar el 'Ser o no ser' de Lubitsch a través dels seus ulls inquiets o veure’l plorar de riure amb una nova entrega de 'Sharknado' i els seus taurons voladors. Sí, ho sé, ell es fa gran i cada cop s’allunya una mica més de mi, però durant unes hores, ben aferradets i amb el bol de crispetes a mitges, jo em munto la pel·lícula que encara em necessita.

stats