LA PITJOR MARE DEL MÓN

Records d’infantesa

L’ordre, a casa, és un concepte tan relatiu que la teoria de la relativitat d’Einstein no li arriba a la sola de la sabata. En certs moments es produeix la màgia i tot sembla més o menys a lloc. Però dura poc. O és només un miratge. Però, de fet, el desordre també és tan o més relatiu. I dins del desordre, admeto, confesso, declaro que hi ha un cert ordre.

Tot i el desori galàctic en què mantenen les seves habitacions, la major i els dos menors d’edat a càrrec saben perfectament on tenen desats els seus records infantils. Ho vaig descobrir fa poc quan intentava navegar entre un mar d’objectes que reposaven en llocs absurds a l’habitació del MEC número 3.

Jo buscava uns ninos que sabia que havien existit en un moment determinat. I, de sobte, va entrar l’usuari de l’habitació i em va preguntar què hi feia, allà, i què volia, i en dos segons va localitzar els ninos amb una frase que em va entendrir: “Han de ser al calaix dels ninos de quan era petit”. Vaig decidir posar-lo a prova, pensant que potser la troballa havia sigut casual. I li vaig demanar on eren els cromos. I pam. Els va fer aparèixer.

Vaig continuar investigant i vaig trobar l’osset al qual la MEC número 1 va dormir abraçada tantes i tantes nits. I el manyoc de roba i farcit tèxtil que havia estat el seu coixí especial. I el mateix em va passar amb el MEC número 2, que guarda el seu nino en un prestatge, mig amagat.

Això no evita que després siguin incapaços de trobar on són les mitgetes per jugar a futbol, o el sac de dormir. I que me’n reclamin la geolocalització exacta, ja sigui a casa, o fora de casa (i que els respongui invariablement amb el mateix missatge: “I jo què sé”). Però hi ha certs objectes, certes llibretes, certes fotos que tenen perfectament (o imperfectament) desades i localitzades.

I el mateix podria dir amb els llibres que els van agradar més quan eren petits. Potser no els tenen a l’abast, però saben que hi són i també on són. Encara no ha passat prou temps perquè els torni a picar la curiositat per rellegir-los. Però jo, de tant en tant, com a bona progenitora lectora torracollònica, agafo un d’aquests contes i els hi poso davant del nas. El moment paga la pena només pel seu somriure. Després se n’obliden i tornen a adoptar la seva personalitat de MECs poc lectors. Però ja han somrigut.