Progenitors a la contra
El diari em sacseja les neurones amb un titular que diu que els nostres governants insinuen que les ONG que treballen al Mediterrani per salvar vides de refugiats fomenten l’efecte crida. L’efecte crida no el fa la guerra, la fam, les injustícies, la misèria política... No, no, no. El fan les ONG. I m’emprenyo i m’indigno i després sec a taula perquè és hora d’esmorzar.
A casa gaudeixo d’un moment de pau. Si algun dels MEC es llevés i esmorzés amb mi hauria de tornar a etzibar-li una gran veritat: el que diem a casa va a la contra. No som sants, ni vivim d’una forma radical i extrema. No teixim les teles dels nostres pantalons ni mengem quinoa. No, no, no. I no tot el que diem a casa va a la contra, esclar. És més, vistos des de fora no semblem gens alternatius. Però tenim clar que ser persona va lligat a la defensa dels drets humans. I, pel que sembla, als governants europeus la defensa dels drets humans els sembla molt bé com a banner de pàgina web però no com a programa d’actuacions.
Les converses a taula mentre mirem les notícies a televisió són freqüents. Ja he dit més d’una vegada que a partir de certa edat considero que la televisió no ha de molestar a taula necessàriament. Depèn del què, el com i el quant. Donald Trump ha despertat un estupor entre els MEC que m’ha entendrit. El dia que un d’ells (potser aquell que menys sembla que hagi de seguir la política internacional) va afirmar que no comprenia per què s’inverteix tant en armament i tan poc en salut i educació, el meu primer impuls va ser sospirar i plànyer-me per haver de ser jo la que li destruís la innocència explicant-li que el comerç d’armes és la primera activitat econòmica mundial. Però també em va alegrar poder parlar-ne. I encara més que la realitat el commogués i interpel·lés.
ANAR A LA CONTRA NO ÉS FÀCIL
Però és una llauna anar a la contra. Saber que les meves paraules lluitaran contra el so emès en subwoofer i dolby surround fora de les nostres parets. No es tracta només de política internacional. Són moltes altres coses. Com la relació amb la tecnologia i la meva resistència a la idea que es converteixin en cíborgs amb un mòbil adherit al palmell de la mà. O la insistència a intentar que no s’hi converteixin abans dels dotze anys. A clavar-los la pallissa de forma subtil o directa sobre la importància de la lectura i les escasses, gairebé nul·les, converses sobre llibres que escolten fora de la bombolla on vivim. A dir paraules tan cursis i vintage com “esforçar-se”, “respectar”, “espavilar-se”, “no en tinc ni idea, busca-ho tu”, “tu sabràs”. L’únic avantatge? Ara tots tres MEC estan en unes edats en què anar a la contra del món està de moda, i ves per on la seva progenitora i el pare de les criatures ens hem afegit a la tendència. Que ves per on rima amb persistència i amb paciència. Molta paciència.
