Prim

No hi ha cap tipus de dubte que la societat moderna discrimina la gent grassa. Només cal mirar el tallatge de qualsevol boutique de moda o la mida dels seients quan agafes un avió low cost per comprovar-ho. És cert, la gent amb sobreprès sembla que molesti, que no faci bonic. I tanmateix hi ha un altre segment de la població tant o més maltractat en el dia a dia de la vida quotidiana. Estic parlant dels prims i, creieu-me, sé de què parlo.

Tot és tenir poc pes i haver d’entomar amb estoïcisme la mala educació de familiars i coneguts. Frases com “A veure si mengem una mica més, que transparentes!” o “Engreixa’t, que ets tot pell i ossos!” són el mantra de cada dia, escudellat sense cap tipus de recança, fins i tot per desconeguts que t’acaben de presentar o senyores a la cua del supermercat; persones que segurament mai gosarien comentar de manera tan franca i poc delicada l’excés de quilos del seu interlocutor, per molt escandalós que sigui.

Suposo que haureu notat que aquest tema em toca una mica de prop, oi? Doncs és cert. Durant gairebé cinquanta anys ho he patit dia sí i dia també; he hagut d’empassar-me les ganes d’engegar a pastar fang tota aquesta colla d’impresentables que es ficaven amb la meva manca de pes, gent anònima que hauria d’haver estat més pendent del pentinat horrorós que traginava o de la manca de criteri cromàtic a l’hora de conjuntar la faldilla amb la jaqueta de torn, i no pas patir tant pel meu diàmetre pectoral o la meva evident manca de tríceps.

Sí, he sigut sempre un secall, tota la vida. Per sort, la naturalesa, que es veu que és sàvia, m’ha regalat aquests últims tres anyets els quilos de més necessaris per fer coses tan inèdites com ara anar a la platja i jugar a pales sense haver de posar-me la samarreta per amagar les costelles. Sembla mentida, però ara les padrines em diuen que faig cara de salut i la mare ja no em pregunta tan sovint si menjo com cal.

Sembla que ara tot hauria de ser de color de rosa si no fos perquè començo a notar que les mirades de la gent es dirigeixen descaradament a la zona de la panxa. Sí, sé que és qüestió de dies que algun poca-solta se m’acosti i m’engalti un “A veure si deixem la cervesa una mica, eh?”, o allò tant graciós d’“Enhorabona! De quants mesos estem?” Coi de gent, mai estan contents.