Preinscripcions i patiment extrem

Cada any es repeteix la mateixa situació: un progenitor o progenitora amic comparteix amb mi el seu patiment extrem i la seva disconformitat encara més extrema pel resultat de les preinscripcions escolars. Un resultat que, a banda del trasbals sísmic que fa viure a unes quantes moltes famílies, posa sobre la taula situacions estranyes i que no quadren. Aquest cop l’amic que em truca es lamenta del que ha passat al barri de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, però la mateixa persona té l’amabilitat d’informar-me que les seves cuites, insomnis i neguits les pateixen altres famílies que viuen en diferents barris de la ciutat.

El meu amic fa dies que no dorm. Ell i la mare de la seva petita menor d’edat a càrrec (MEC) van dedicar molt de temps a visitar un munt de centres escolars del districte, van rumiar, van meditar, van fer la tria i, ai, no els ha tocat la loteria ni en primera opció, ni en segona, ni en tercera. Perquè és això, una loteria. O així ho vaig viure jo quan em va tocar passar pel mateix. Una loteria barrejada amb una jugada de pòquer, perquè has d’apostar per aquell centre on creguis que tens punts per entrar, i has de triar, en segona opció, un centre que pensis que encara tindrà places lliures passada la primera ronda. Un embolic i un maldecap. Li pregunto si no ha quedat cap escola desitjable amb places lliures. I ell em diu que hi ha una escola amb places disponibles. Però que li va semblar molt, però que molt poc desitjable. I pel que es veu no és l’únic que ho pensa, i tot i que és una opinió compartida no sembla que preocupi gaire a qui hauria de preocupar. I aquest és un altre misteri paranormal dels que es produeixen en tot aquest assumpte. ¿Si hi ha centres que tothom sap que no acaben de rutllar, o que no atrauen a qui haurien d’atraure, per què no s’hi fa res?

Hi ha iniciatives lloables, com la de les escoles Magnet de la Fundació Jaume Bofill. Per què no s’estenen arreu? Per què quan una escola rep una baixa preinscripció no s’actua amb celeritat? Per a mi és incomprensible. I ho dic amb coneixement de causa, perquè el que ara passa a l’Esquerra de l’Eixample, amb famílies que demanen una solució urgent per no haver de portar els seus MEC a escoles a la quinta forca de casa, tot i que siguin dins del districte, o a centres que tothom sap que necessiten un ajust, és el que també ens va passar fa força anys, quan els meus MEC eren petits.

D’altra banda, jo somio en una situació com la de Finlàndia, on les famílies porten els MEC a l’escola més propera i punt, perquè a totes saben que rebran una educació de molta qualitat amb projectes educatius estables. Però, esclar, allà l’educació és una prioritat nacional, ser mestre és un gran què, i aquí, pel que veiem, per arribar-hi encara ens falta.