La perruqueria

Des de fa uns dies tenim la meva sogra aquí a Anglaterra. No cal dir que tots estem encantats de tenir-la de visita postnadalenca, només faltaria, però s’ha de reconèixer que hi ha un membre de la família que té raons de sobres per no dissimular la seva alegria. Es tracta d’aquest preadolescent tan rabiosament casolà que ens ha tocat, un ermità de pa sucat amb oli que ara, amb l’avieta a casa, ja té excusa per no sortir del sofà del menjador en tot el dia. “Marxeu, marxeu, que jo ja em quedo amb l’àvia!”, ens diu tot content quan parlem de fer una visita a Londres. I si hem de ser sincers, molt fotuts tampoc no marxem. D’una banda, perquè podem remenar i misserejar totes les botigues sense tenir un marrec bufant i rondinant a temps complet, i, de l’altra, perquè no estem patint de manera poc dissimulada per haver-lo deixat sol a casa.

I així va ser que l’altre dia els vam deixar a casa, amb la condició que el nen acompanyaria la seva àvia a la perruqueria per posar-se ben guapa de cara al dia de Cap d’Any. Semblava un pla perfecte, nosaltres de rebaixes a la capital i ells fent vida de barri. Però la cosa no va acabar tan bé com ens pensàvem. Resulta que la perruqueria estava plena de gom a gom i el meu nen no estava disposat a passar-se tanta estona lluny del seu sofà i del seu joc online de Clash of clans que tenia a mitges. Total, que aprofitant l’avinentesa va decidir fer-la entrar a la barberia del costat, una barberia rabiosament masculina, popular i econòmica. Cinc euros per persona. Us asseguro que m’hauria encantat veure la cara del perruquer quan es va trobar la meva sogra asseguda a la cadira, i encara més la cara de la meva sogra veient on l’havia entaforat el seu net entremaliat. El resultat de tot plegat, com ja us podeu imaginar, va ser francament insatisfactori. Això sí, com a trist consol li va quedar a la pobra damnificada que ningú del barri la podia conèixer. O no. Perquè tot just sortir de la sala de tortures es va trobar de cara amb l’única família catalana i amiga nostra que viu al barri. Ja és mala sort, tu. O bé tot plegat va ser una qüestió de mal karma. I és que si la meva sogra hagués mirat el calendari abans de sortir hauria descobert esgarrifada que havia triat el 28 de desembre per pentinar-se. Santa innocència.