LA CUA DE QUIRÓ

Parlem del ‘Bullying’ (II)

Tots sentim la necessitat de veure’ns a nosaltres mateixos com a portadors de valors, propietaris d’algun tret estimable, sigui físic, intel·lectual, moral, artístic o d’un altre tipus. Però com que vivim en societat, per poder sentir-nos legítimament portadors dels nostres valors ens cal comprovar que aquests valors nostres són d’alguna manera reconeguts pels altres. El que de veritat ens fa valuosos és la mirada de l’altre. En conseqüència, el que ens treu valor (ens devalua) és que ningú ens prengui en consideració o, pitjor, que ens vegin com una cosa.

Per això se’m fa difícil pair que hi hagi algú que pugui trobar-se còmode sentint-se el dolent d’una relació personal o col·lectiva. Sospito que, siguin quines siguin les motivacions profundes d’un maltractador, si no vol arruïnar el seu valor, necessita creure (i que els altres creguin) que la seva víctima mereix d’alguna manera ser maltractada, perquè presenta algun tret moralment rebutjable que cal estigmatitzar. Qui sap gestionar el menyspreu domina les reaccions d’un grup. Els manipuladors solen tenir gran capacitat per gestionar les emocions pròpies i alienes. L’assetjament té èxit quan el maltractador aconsegueix apaivagar els potencials problemes de consciència -tant els seus com els dels victimaris (els col·laboradors passius del maltractament)- fins al punt de creure que la víctima mereix el rebuig col·lectiu. Des d’aquest moment la víctima, despullada de valor, es va devaluant, deshumanitzant.

No veig cap altra manera de combatre aquest procés de degradació moral que cohesionant la classe al voltant d’uns valors comuns que fomentin el sentiment de copertinença. No és una feina senzilla, però podríem començar prenent consciència de les actuacions que afebleixen la cohesió, tant per part dels alumnes com del professor. El professor es fa còmplice de la divisió de la seva classe quan s’inhibeix davant els insults o els riures que tenen per objecte un alumne i passa de còmplice a responsable directe quan utilitza la humiliació o la vergonya pública com a instruments disciplinaris. Quan actua d’aquesta manera està utilitzant la seva autoritat per posar algú en el centre de la diana del menyspreu col·lectiu. Ja he parlat en aquesta columna de la importància pedagògica del verb anostrar. Afegiré avui que en català anostrar és sinònim d’educar.