Pandèmia

Un dels efectes secundaris d’aquesta pandèmia universal és una mena de predisposició col·lectiva a trobar-hi un significat positiu. És com si una regla incomprensible i generalitzada ens forcés a justificar-la per trobar sentit a l’any més inversemblant de la nostra vida. I sí, ja ho sé, segurament és part de la condició humana racionalitzar els esdeveniments extraordinaris per assimilar-los a la nostra normalitat i mirar de buscar una manera entenedora d’incorporar-los a la realitat perquè no ens facin parar bojos. Però, tanmateix, hi ha un aspecte d’aquesta tendència que em fot de molta mala llet. I és que està molt bé no fer-se mala sang amb els entrebancs que la realitat ens regala contínuament, només faltaria. Qualsevol cosa és millor que els predicadors de l’apocalipsi, aquests malastrucs que sempre ho troben tot cagat i pixat. El que passa és que una cosa és ser un pou de negativitat i una altra ser un venedor de fum.

I ara m’explico. No puc suportar el discurs dels que no paren d’escriure que el confinament ha estat el millor que els ha passat a la vida. Sabeu de qui parlo, oi? Són aquells que omplen el seu perfil del Facebook per resumir el seu 2020 i et fan saber que aquest aïllament ha sigut l’epifania més gloriosa des que van fer la primera comunió. Els que s’esplaien dient que gràcies al covid han retrobat els plaers perduts, com ara passejar el gos, posar-se al dia dels llibres no llegits, fer sobretaules llargues amb la parella, jugar amb els fills, trucar més als pares i amics o adonar-se que no cal consumir tant per ser feliç de debò.

I ja em sap greu, ja, però no. Vull dir que sí, que entenc que tot això està molt bé, que són coses que tots valorem, però també crec que si et cal una pandèmia per adonar-te’n és que tens una malaltia més letal que la de qualsevol virus. Diria jo que ja tenim una edat per ser conscients del que realment és important. Perquè està molt bé mirar de ser millors, què carai, però potser no cal esperar a fer-ho quan la cosa pinta ben malament i potser és massa tard, oi?

I ja em perdonan tots els Mr. Wonderfuls de les xarxes socials, però a mi el més important que m’ha ensenyat la pandèmia aquesta és que un món sense abraçar, tocar, petonejar, sortir, ballar i palpar és una punyetera merda.