HORMONES, GUIX, ETC.

Mort, solitud i amor

“He caigut al mar. Les onades fan una dansa terrible al meu voltant, i és de nit, i allí dalt amb prou feines s’hi endevina alguna estrella. Sé que ben aviat els braços se’m rendiran i m’ofegaré sense remei”. Aquest és un fragment d’un dels contes que en Benet i jo hem llegit aquests dies amb motiu dels certàmens literaris que fem als nostres instituts. El conte comença ja amb la noia a l’aigua, se suposa que en alta mar, i només explica l’experiència d’ofegar-se. S’acaba amb la pèrdua de consciència de la noia, i se suposa que amb la seva mort. Cada any llegim un munt de contes que fan referència a l’experiència de la mort narrada en primera persona. En aquesta mena de relats no importa tant la mort dels altres com la pròpia. “Soc al terrat d’un edifici i sé que ben aviat intentaré volar. Però, com que no tinc ales, acabaré com un ninot damunt l’asfalt”, diu un altre conte.

La por de perdre’s i la solitud són dos altres dels grans temes dels nostres adolescents. “La boira es va fent espessa i ja no veig els meus amics. Camino hores i hores perduda entre arbres grisos, sola, sense saber on vaig”, explica un altre conte. En un altre llegeixo: “El senyor Javier va baixar a l’última parada. El rellotge de l’estació no marcava cap hora. Va pujar les escales mecàniques i allí fora les botigues anunciaven que havien plegat i els teatres que estaven tancats. El senyor Javier va intentar tornar a entrar altra vegada al metro, però ja no hi havia màquines de bitllets i ja no podia tornar enrere”. Incloc en aquest grup les narracions sobre l’aïllament que pateixen protagonistes singulars: noies amb malalties estranyes, nois amb cossos singulars.

El tercer tema recurrent entre els adolescents és l’amor. Gairebé sempre un amor espiritual mitjançant el qual s’assoleix un altre nivell superior de l’existència: “Quan estic amb tu puc caminar sense anar enlloc, pot ploure i no em mullo i, per més por que tingui, ja no en tinc”. L’amor, doncs, com si no fos una cosa de la vida real, sinó una mena de cel. Són, amb les seves limitacions, escriptors de veritat. Perquè es treuen els dimonis de sobre. És una llàstima que, amb el temps, l’hàbit d’escriure, d’expressar sentiments i d’inventar personatges i situacions es perdi. N’estic segur: esmola l’eina, que és la llengua, i és terapèutic.