Miracle del confinament

Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC), servidora i tot Catalunya portem ja sis setmanes tancats (set quan es publiqui aquest article). Ja vaig escriure que era un cagarro cuit, el confinament. I, com diu la meva germana Glòria, tant intent de positivisme les vint-i-quatre hores al dia no pot ser bo. Completament d’acord. Però...

Però tot i el que acabo de dir, tot i que penso el que penso, tot i que no estic disposada a menjar-me les meves paraules amb salsa pesto, hi ha un petit detall que voreja el miracle. A casa els MEC han fet tantes videoconferències amb amics (més que jo, que ja és dir), han vist tantes sèries i pel·lícules (també més que jo, que també ja és dir), han jugat amb tants jocs de mòbil, de la Play i de l’ordinador (aquí ells sempre han guanyat per golejada), han dormit tantes i tantes hores (aquí també em guanyen) que han començat... a llegir. A LLEGIR! HAN COMENÇAT A LLEGIR! Us ho podeu creure? (Que soni la cançó de Somriures i llàgrimes, i que es vegi la Maria von Trapp giravoltant com un dervix pels camps de l’Àustria nazi).

Quan m’ho van dir m’ho vaig agafar amb escepticisme. D’altres vegades, en anys anteriors, havien experimentat brots verds de lectura. Eren instants de felicitat fugissera que em feien saltar d’alegria prematura, perquè els llibres quedaven arraconats en tres microsegons. Per això vaig observar el fenomen amb escepticisme i amb el silenci més absolut. Fins que la MEC número 1 no va poder més i m’ho va etzibar: “Deus estar contenta, que ara llegim, i no per la universitat ni per l’escola”. Jo em vaig fer la dura. I vaig mostrar els meus dubtes sobre algun d’ells. Fins que avui el MEC número 2 m’ha preguntat si teníem el segon llibre de la saga que s’estava llegint i gairebé caic de cul. Així doncs, el fenomen, la meravella, el miracle era cert! (Que soni l’ Al·leluia de Händel en la versió del Messies Participatiu que vaig gaudir aquest desembre passat a L’Auditori).

Davant d’aquest fet insòlit i miraculós, us he de confessar que ara m’estic controlant per no recomanar tots els llibres que vull recomanar-los. Per no abraçar-los cada dos segons de pura emoció. Per dissimular el meu entusiasme desbordant. En teoria continuo fent-me la dura, així que, sisplau, guardeu-me el secret i no els digueu que per aquí he cridat: VISCAAAAA!