LA PITJOR MARE DEL MÓN

Manual d’instruccions. Lliçó 1: la decisió

Aquest estiu he decidit escriure un petit manual d’instruccions sobre l’apassionant món de la maternitat i la paternitat. És tan petit que només tindrà una durada de sis lliçons. I si em deixo fites importants de què pugui parlar, ja continuaré l’estiu vinent. Tingueu paciència.

El primer tema de què parlaré és delicat: com hem de prendre la decisió de tenir el primer menor d’edat a càrrec (MEC). Aquest és un dels canvis més bèsties de la vida i sembla que s’hauria de decidir amb totes les dades estadístiques sobre macro i microeconomia a la mà (tant la mundial com la domèstica), amb una avaluació psicològica sobre el propi estat mental, amb un diàleg fluid amb la parella (si és que n’hi ha) sobre la futura repartició de les tasques que implicarà l’aparició sobtada del MEC, i amb un projecte pedagògic certificat per alguna autoritat competent que inclogui un pla d’emergència per a l’etapa d’ Adolescentis comunis. Sembla que hauria de ser així, que hauríem de tenir en compte totes aquestes consideracions i reflexions, oi? Doncs bé, ja us en podeu oblidar.

El millor per prendre la decisió de tenir un petit MEC és un mojito. O tres hores ballant salsa. O un atac de riure histèric. O fer-se la manicura o el que més il·lusió i alegria provoqui en aquell moment. Perquè el moment de llançar-se a la piscina no pot ser racional. És impossible. Si jo hagués pensat de manera racional hauria invertit el sou en un pla de pensions o en un fons d’estalvi per fer la volta al món o en la compra d’un bé immobiliari a Menorca. Però invertir a tenir un MEC? Us asseguro que com a inversió econòmica és un autèntic desastre. Un forat negre econòmic permanent. I pel que fa a la salut, durant un temps el cutis empitjora, les hores de son disminueixen, les lumbars se’n ressenten i, tot i que l’activitat física augmenta, l’estrès ho fa en la mateixa proporció.

En la meva decisió hi va haver diverses causes. La primera va ser exercir de tieta exemplar d’uns nebots retornables als braços dels seus progenitors. Ja ho veia, que no tot eren flors i violes, però el meu cervell de vint-i-tants estava modificat genèticament per creure’m capaç de tot. I llavors, de sobte, mirava nadons, i els trobava encisadors, i, alhora, evitava fixar-me en la cara d’esgotament màxim dels progenitors. Era un atac de bogeria conscient selectiu que vaig deixar fluir sense cap mena de recança. Jo i el pare de les criatures, esclar. Perquè he de dir que la síndrome la vam patir tots dos alhora. I en parlàvem, però no acabàvem de fer el pas, perquè la racionalitat ens ho impedia, fins que un vespre de riures extrems vam engegar el raciocini a pastar fang. I ja està. En resum, per decidir-se primer cal pensar molt, sospesar i reflexionar. I, de sobte, deixar de fer-ho. Més fàcil, impossible.