LA PITJOR MARE DEL MÓN

Manual d’instruccions. Lliçó 5: infantesa

Avui parlaré d’aquells aspectes delicats que afecten l’etapa de la infantesa i que no he abordat en les lliçons anteriors. Aquesta és una etapa suposadament calmada i feliç, i pot arribar a ser-ho. O no. És delicat afirmar-ho perquè això va com va.

Un dels objectius d’aquesta etapa és ensinistrar, ai!, vull dir educar, els menors d’edat a càrrec (MEC) perquè entenguin que no viuen a l’hostal Pepita. Que han de col·laborar, vaja. Són petits però prou hàbils per configurar i utilitzar intuïtivament un smartphone d’última generació, i per tant també són aptes per configurar i usar de manera igualment intuïtiva una rentadora, un rentaplats, un fregall, una escombra, el complex sistema de reciclatge de l’era moderna, etc.

Per aconseguir la seva col·laboració forçosament voluntària cal esmolar la creativitat i està admès qualsevol tipus d’estratègia mentre entri dins de la legalitat vigent (aquesta darrera afirmació me l’ha transcrit la meva advocada). A tall d’exemple, pot ser bona idea copiar la pedagogia del treball per projectes i explicar als MEC que a l’escola ens han demanat que reforcem el concepte matemàtic dels conjunts a l’hora de fer-los endreçar d’una refotuda vegada (les calces no van a la nevera, van amb les altres refotudes calces; les peces de puzle no van al contenidor de brossa orgànica, van a la seva refotuda caixa, etc., etc.) A partir d’aquí, res, imaginació al poder i legalitat vigent a la mà.

Un altre dels objectius és intentar que no ens esclavitzin. Perquè, de sobte, podem descobrir que som nosaltres, els progenitors, els que carretegem motxilles, bosses, patinets, i tots aquells objectes pesants i molestos que haurien de carretejar els MEC i no ho fan. També pot passar que ens descobrim fent-los de secretari, enviant missatges als intempestius grups de WhatsApp per demanar quins deures tenen o una foto del llibre tal o la fitxa tal que han de fer o estudiar, o coses així. I que això passi constantment. O que tot el temps lliure, tot, absolutament tot, però tot i tot, giri exclusivament al voltant del temps lliure dels MEC. Però tot. En aquest cas la legalitat vigent admet una limitació de les pràctiques exposades aplicant la jurisdicció anomenada communi sensu, o sigui, sentit comú segons el traductor de Google i segons servidora.

La implementació dels objectius exposats pot ser feixuga, frustrant i altament molesta, però cal no perdre de vista el currículum transversal de la cosa: la nostra salut mental (bé, i l’ensinistrament, ai!, vull dir educació, dels MEC) en aquesta etapa i en la futura: l’adolescència. Tot el que fem ara, amb molta sort, però molta, es notarà una miiiiica quan els MEC siguin adulescentis communis. Però d’això ja en parlaré a la propera i última lliçó. Fins llavors, bona sort i communi sensu a raig.