Lògiques sorprenents

Si als que firmem aquesta columna ens proposessin encapçalar les llistes electorals del País Basc, ni en broma se’ns acudiria fer del defecte un elogi, ni ens passaria pel cap presumir del nostre desconeixement de l’euskera. Però hi ha lògiques que sempre sorprenen, com és el cas de la que esgrimeix la senyora Cayetana Álvarez de Toledo quan presumeix de no conèixer la llengua del país que pretén representar. Tot un elogi de la ignorància que se suma a la ignorància que també manifesta un altre número u del Partit Popular, el candidat a l’alcaldia de Barcelona; en aquest cas el motiu d’orgull propi és portar vuit o més cognoms catalans, com si això salvés d’alguna cosa. Nosaltres només hi sabem veure dues lògiques sorprenents i força contraposades que tenen com a comú denominador una ignorància manifesta i una voluntat d’agredir mal dissimulada.

Nosaltres hauríem declarat que estem aprenent euskera; hauríem dit amb altaveus que esperem parlar-lo i entendre’l aviat i que ens sap molt greu no compartir la llengua de molts dels possibles votants. També apel·laríem a l’escudella, a la riquesa que comporta la diversitat que queda ben palesa en la barreja de cognoms, de llengües i de cultures que ara caracteritza la nostra pell de brau. Hi afegiríem un gran elogi de la capacitat d’acollida de la gent del país que volem representar. I finalment, enduts (ho confessem) per la nostra dèria educadora, defensaríem en cada míting la importància de no caure mai en la indiferència cap a la diferència.

Sisplau, mestres, professors, educadors, ensenyeu-los que les terres i la seva gent s’han d’estimar, que cal ser sensibles amb les llengües que s’hi parlen i amb la manera com es parlen; no establiu mai jerarquies en funció dels cognoms i aclariu que no hi ha gent que actuï amb més bondat que altra per raó de la seva genètica. Recordeu-los l’ensenyança aristotèlica segons la qual política i ètica van de bracet, perquè el propòsit últim de la política és millorar la nostra humanitat. Feu que cada matí facin memòria del conegut poema XXIV de La pell de brau : “Si et criden a guiar / un breu moment / del mil·lenari pas / de les generacions, / aparta l’or, / la son i el nom / [...] / car ets tan sols / el més humil / dels servidors”. Així sigui.