Fa dues setmanes aquest diari encapçalava així una de les seves pàgines de Societat: “Busco soci per tenir un fill”. Dies enrere el congrés del partit conservador espanyol havia aparcat el debat sobre la regulació de la “maternitat subrogada” per evitar dissensions ideològiques. No han faltat tampoc veus progres defensant sense matisos el dret a ser mare o pare mitjançant un ventre de lloguer. Si un no tingués com a professió, i com a compromís, preocupar-se per la infància podria assistir gairebé divertit al debat, però al final he pensat que potser era útil recordar algunes idees sobre la paternitat i la maternitat.

Esclar que tot el que científicament és possible resulta poc viable intentar prohibir-ho; de fet, fer-ho genera més problemes (tenim infants de naixement subrogat que legalment no existeixen perquè aquí aquesta maternitat està prohibida). Però ha de ser regulat. No pot quedar ni en mans del mercat ni de tot tipus de desitjos. Regular amb normes i regular construint cultura i valors. No tot el que biològicament és possible (per exemple ser mare amb seixanta anys) ha de ser culturalment i èticament acceptable. Una mare no és un receptacle que fa possible una gestació solidària. És una persona que es vincula biològicament, emocionalment, vitalment amb una altra vida. No és una cosa que gesta bé i cedeix el producte. Embarassar-se no és mai embarassar-se per encàrrec. Si alguna cosa coneixem dels inicis de la vida infantil són les dificultats de qui ja abans de néixer no és volgut o de l’empremta d’una ruptura quan era volgut.

Per què volem tenir fills? Al llibre El lugar de la infància vaig escriure: “Les noves possibilitats reproductives augmenten expectatives i desitjos. La complexitat dels orígens introdueix noves dificultats afectives, nous rebutjos, diverses inestabilitats en la vinculació, però també nous altruismes i noves formes d’estimar i acompanyar en el creixement vital. Però les noves realitats obliguen a afinar molt més les raons per les quals es vol tenir un fill, el paper que volem assignar-li en les nostres vides i la forma com ens ocuparem de la seva”.

No és obligatori, ni necessari, ni millor, ni és demostratiu de ser una bona família tenir criatures. El que cal intentar garantir és que la majoria trobaran pares o mares que han volgut canviar la seva vida per posar-la al seu servei.