Llistes de regals

El desembre toca fer llistes de regals. No només perquè ens ataquen les festes de Nadal, sinó també perquè és el mes que fan anys els menors d’edat a càrrec (MEC) número 2 i número 3. És una situació que sempre m’ha generat contradiccions entre l’alegria de regalar i l’esglai de llegir les llistes que fan els MEC, en què cada any inclouen demandes difícils de gestionar.

Per què sempre han de demanar una cosa o altra que saben que implicarà una forta despesa en esgotament verbal? M’esgoto jo, a l’hora de justificar que el refotut giny, joguina o el que sigui que demanen no és la millor opció. Això és el que els dic la primera, la segona i fins a la tercera vegada que en parlem. A partir de la quarta derivo cap a descripcions menys diplomàtiques i a partir de la sisena acabo afirmant que tot plegat és una bestiesa monumental. És una dinàmica que no és nova. I que tampoc està lligada a l’adolescència. Sí que ho està, esclar, a la pèrdua de la innocència que implica saber que els Reis són les targetes de crèdit. Perquè a partir d’aquell moment ja no funciona el truc de dir que al magatzem d’Orient ja no hi queden motos elèctriques de soroll infernal. A partir de llavors, la negociació de la carta vam passar a fer-la cara a cara.

Al principi no manteníem unes reunions tan tenses. N’hi havia prou de dir: “¿Vols dir que tindràs ganes de jugar amb nines estranyes/molla que fa que salts/pilota gegant que envaeix la meitat de l’habitació?” Era una mena de codi secret segons el qual l’individu entenia que era millor pensar en opcions alternatives perquè el seu polèmic desig tenia molts punts de no ser concedit.

Però a partir de la primera negociació els MEC plantaven cara. I encara no han deixat de fer-ho.

De vegades he tirat al riu Eufrates el sentit comú i m’he emparat amb la germandat del pensament màgic, segons la qual el regal podia ajudar a... el que fos que costés en aquell moment. No la vaig encertar mai. Per això ara els costa fer-me baixar del burro. Els costa tant que no en baixo. No em dona la gana. Però ells tampoc deixen de fer el corcó, no us penseu.

Per sort la realitat s’imposa i la titular de la targeta de crèdit soc servidora. I, a més, quan arriba el dia de l’aniversari, o el de Reis, tot s’acaba rebent amb alegria, de manera que la negociació, per sort, queda abandonada... fins a l’any següent.