LA PITJOR MARE DEL MÓN

Gripaus políticament incorrectes

Una amiga m’explica que té una menor d’edat a càrrec (MEC) que és molt sensible i reconeix que a ella, que és de mena terrenal i poc espiritual, li costa encaixar la manera de ser de la seva MEC. Ho explica amb angoixa, perquè no ho porta bé, i parlem de si estaria bé anar a un psicòleg. Acabem concloent que sí, però no la MEC, sinó ella i, en tot cas, també el pare de la criatura. Perquè el problema no és de la MEC, és seu, d’ells dos.

Llavors, en un exercici d’aquells d’empatia als quals m’obligo per militància, perquè crec en compartir patiments i misèries i no només fotos d’Instagram, li explico que a mi també m’ha passat. Que m’he mirat algun dels meus MEC -a tots en algun moment de les nostres existències- i he pensat dins meu que tant de bo fos diferent. És un pensament políticament incorrecte però que he tingut, sí. Perquè, què coi, si els MEC fossin tal com jo m’havia programat, la meva vida seria més senzilla. Sí, d’acord, també més robòtica, poc interessant i amb una tirada cap a la lobotomia vital. Però el pensament hi és, com una debilitat a la qual no cal fer cas, però de la qual m’agrada poder reconèixer l’existència.

Sí, m’agradaria que els agradés més això i allò, que fessin millor això i allò, o que no fossin tan bons fent allò altre i allò de més enllà. I un cop m’ho dic, ah!, em quedo descansada i torno al planeta Terra.

De fet, fa setmanes que combato aquest pensament, perquè un dels MEC (no concretaré si major o menor d’edat a càrrec) s’ha despenjat amb una manera de fer insòlita que se m’ha entravessat . I aquí em teniu, digerint el gripau, que se m’ha quedat a mitja faringe. I per dins no deixo de repetir-me que seria tan bonic que no fos així, que la manera de fer del MEC fos menys... fos menys o que directament no fos, i que per una vegada a la vida les coses fluïssin amb més facilitat i no amb aquests gripaus que em toca empassar-me tan sovint.

Però ho sé. Sé que són excrescències mentals absurdes. Perquè els gripaus no són més que vida en estat volcànic. Que la meva laringe cada cop és més elàstica. I no dic pas que el gust de gripau m’agradi, que tenen la pell llefiscosa, però vaja, que els digereixo més ràpid del que em pensava. I ho sé perquè em descobreixo petant-me de riure del gripau en si, i trobant-lo, no ridícul, però si menys important. Croac.