LA PITJOR MARE DEL MÓN

Germans acabats d’estrenar

Em trobo pel carrer el Carlos i família, que de tres membres han passat a quatre, amb l’arribada d’un petit menor d’edat a càrrec (MEC). M’adreço primer al gran dels dos MEC, perquè el petit MEC, amb el cartell d’acabat d’estrenar, sempre monopolitza l’atenció de tothom. Li pregunto al Roger en veu baixa si el petit MEC empipa gaire, i em respon amb una afirmació de cap, tímida i resignada, i intento fer-li la pilota, per compensar les magarrufes que em disposo a fer-li al seu germà, mig minut després.

A casa, l’aterratge suau del MEC número 2 va generar reaccions explosives de la MEC número 1, que va veure perillar la seva posició dominant. Quan va anar a visitar el seu germà a l’hospital, després de dedicar-li una llambregada protocol·lària, va deixar anar una frase que ho resumeix tot: “¿Ara el guardem a l’armari?” No, no el vam desar a l’armari de la roba ni al de les escombres, i, esclar, va passar el que va passar, rabioles en públic i en privat, boicot a tot acte de rutina diària i un trasbals considerable.

Per preparar-me, m’havia empassat tots els manuals per aprendre què havia de fer i què no havia de fer. Vam lliurar una joguina a la MEC número 1 de part del seu nou germà; vam dedicar-li tanta atenció i abraçades que devia tenir complex de llimona espremuda; vam comunicar-li que no perdria la seva habitació pròpia i ens vam afartar d’explicar-li que seguiríem sent allà, per a ella. Però, esclar, una cosa és la teoria i l’altra la realitat. Per molt que la seva progenitora l’hagués passejat i carretejat per totes les placetes del barri amb aquell bombo, per molt que m’hi hagués esforçat, ella sabia que res tornaria a ser com abans; per molt sucre que hi volguéssim fotre a tot plegat.

La gelosia i competència van durar anys i panys. Per això, quan vam decidir-nos a tenir el MEC número 3, el temor a una nova explosió, ara per part de dos petits subjectes, hi era. A més, vaig haver d’estar un temps ingressada a l’hospital i encara recordo, amb el cor fet una bossa de plàstic rebregada, com el MEC número 2, de només tres anys i escaig, un dia que em va venir a veure es va acomiadar, va marxar amb la seva germana i el pare de les criatures i dos segons després va tornar a aparèixer a l’habitació per preguntar-me: “Però, i tu, quan tornaràs a casa?”

Però tot i el temor l’explosió no es va produir. Tenir un germà no és el mateix que tenir un altre germà, cosa que saben molt bé els meus germans, jo que soc la sisena de set. Així i tot, un dels primers records que tinc és d’aquells dies que vaig viure a casa d’uns oncles quan va néixer la meva única germana petita. Tenir germans, en el meu cas, i crec que en el cas dels MEC, és una gran sort, un tresor. Però, recoi, passar de monarquia a república, de vegades costa, oi, Roger?