Recordo el primer dia que el nen va fer esport a la nova escola. Va arribar a casa amb els cabells ben molls i el cap ben calent. “Papa, no t’ho creuràs, estava plovent i ens han fet jugar a rugbi!” Pobret, amb les presses del canvi ens havíem oblidat de fer-li saber que, aquí, el món no es paralitza quan cauen deu litres per metre quadrat. Vaig haver d’explicar-li la crua realitat: “Lluc, Anglaterra és diferent; aquí si no féssiu esport els dies que plou només podríeu jugar a escacs”. Per sort, a poc a poc s’hi va anar acostumant. A la pluja, vull dir. El tema del rugbi, en canvi, mai va acabar de fer-li el pes. Això d’embrutar-se de fang sempre li va fer molta angúnia, polit com és, per no parlar de les trompades que rebia quan trigava massa a desprendre’s d’aquell meló.
Uns mesos més tard se’m va acudir preguntar-li si ja se’n sortia millor, amb el rugbi. “Ah, no, no pateixis, papa. Ara fem hoquei”. I així em vaig adonar que cada dos mesos canvien d’esport. Ara que ja va pel segon any diria que almenys n’ha provat nou de diferents. De l’hoquei va passar al bàsquet, després al tenis i després al ping-pong, on sembla que va tenir els millors resultats. I després van fer esports més incomprensibles, com ara el bàdminton, que segons ell és com jugar a pales amb una xarxa molt alta, o el criquet, que diu que és impossible d’explicar per entendre com s’hi juga.
La qüestió és que ara fa futbol. Sí, futbol, el mateix joc que s’havia de menjar amb patates cada dia al pati quan érem a Catalunya, el mateix esport pel qual els seus companys de classe el renyaven quan en comptes de donar-ho tot preferia fer el tonto i marcar-se gols en pròpia porteria.
He de reconèixer que em vaig amoïnar. Tot i ser un malalt del futbol, sempre he odiat aquesta dictadura futbolística que regna a les escoles catalanes i per això estava encantat de la varietat poliesportiva d’ara. “Què, com va el futbol?”, li vaig preguntar ahir. “Molt bé, papa. Porto dos dies marcant el gol de la victòria”. Vaig quedar garratibat, no m’ho podia creure! I llavors vaig pensar que tots aquests anys de no fer futbol potser li havien tret l’obligació de fer-ho bé, que l’havien alliberat de tanta pressió. O potser no, potser te raó ell quan em diu: “No ho sé, papa, una de dues: o m’he tornat bo així de sobte o tinc molta xiripa”.
