LA PITJOR MARE DEL MÓN

Festa d’aniversari

La setmana passada vaig parlar de l’aniversari del menor d’edat a càrrec número 2 (MEC). Però ara mateix quan escric l’article, el 20 de desembre, tot això encara no haurà passat. I estic molt nerviosa. D’aquí unes hores aniré a sopar amb la major d’edat a càrrec (MEC), els dos menors d’edat a càrrec (MEC) i el pare de les criatures, per celebrar que el menor d’edat a càrrec número 2 (MEC) demà passarà a ser major d’edat a càrrec número 2 (MEC). Quan acabem li endinyarem una bola al MEC número 2 per conduir-lo fins a un lloc físic a cinc minuts del restaurant i allà, pam, descobrirà que li hem preparat una festa sorpresa.

Encara que, per començar, he de dir que ja li he endinyat una bola, perquè li he fet creure que coneixia els amos del restaurant i que ens farien un bon descompte. M’ha entendrit que cregués que tinc aquesta capacitat infinita de conèixer gent i aconseguir descomptes... Però per acabar he de puntualitzar que no “li hem” preparat una festa sorpresa. La festa l’hi ha preparat la seva germana, la MEC número 1, i la resta de la família hem estat uns simples ajudants, camàlics i pagadors.

La idea, la decisió, l’energia i l’empenta han estat cosa única i exclusiva de la MEC número 1, que es va quadrar i ens va comunicar que la fèiem sí o sí. Que porta setmanes contactant amb amics i cosins, que ha gestionat el lloguer del local, que ha pensat en el pastís, els guarniments, el pagament de les despeses, en preparar-li un àlbum de fotos, un vídeo i molts altres detalls. I quan penso els atonyinaments que s’han arribat a dedicar, la quantitat industrial de gelosia que hi ha hagut entre tots dos, els esbufecs i crits hiperhuracanats que s’han fet (i encara es fan) quan un li ha pres una cosa a l’altre o ha entrat a l’habitació de l’altre sense permís, la tensió que hem hagut d’aguantar la resta de la família en segons quines èpoques, per culpa del mal rotllet entre ells dos, sincerament m’emociono com una progenitora bleda en grau màxim.

I també he de reconèixer que em sento entre orgullosa i estupefacta per la situació que estem vivint. Perquè s’ha produït el miracle. Sí, sí, perquè s’estimen i bla bla bla. Però també perquè el MEC número 2 tindrà una festa de nassos i no sé com, però jo no m’hauré esllomat preparant-la. I en comptes de sentir-me’n culpable, no puc evitar dir-me en veu baixa: “Ole tu, campiona”.