La FMRPC i la Creu de Sant Jordi

Tot té una història. La de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) es va iniciar l’any 1981 a Santa Coloma de Gramenet. Reunions de mestres de diverses escoles que volien coordinar les seves iniciatives relacionades, principalment, amb dos àmbits: la millora de la formació permanent i la incidència a fer realitat unes determinades polítiques educatives que intensifiquessin la qualitat de l’escola pública. A la base hi havia els problemes reals que tenia cada centre escolar i que sabia que compartint-los amb els altres es podria avançar. Ras i curt: entitats independents lligades a un territori concret i amb uns mateixos objectius.

L’any 1983, a Roses, se celebren les primeres jornades que donen impuls i concreten encara més aquests objectius. Es reforça el compromís de continuar treballant des de cada associació buscant consensos i unificant activitats de formació, sobretot les escoles d’estiu i el tema general d’aquestes trobades. Però es pren una decisió que, vista amb perspectiva històrica, és molt intel·ligent: abans de crear una estructura estable volem potenciar encara més la necessitat d’avançar conjuntament. No es vol posar el carro davant dels bous.

Aquesta estructura arriba l’any 1986, a Lleida, ciutat que acull la creació de la Federació, on es distribueixen els càrrecs que ha de tenir i on s’aprova un nou document sobre quina escola pública volem, document que actualitza els que es van aprovar a les escoles d’estiu de Rosa Sensat els anys 1975 i 1976.

I ara el govern de la Generalitat atorga la Creu de Sant Jordi a la Federació com a reconeixement de la feina feta. Un honor, no cal dir-ho, però també una gran responsabilitat, perquè amb aquesta Creu s’envia un missatge: l’educació del nostre país continua necessitant la vostra reflexió i el vostre treball, una reflexió que sorgeix de les necessitats reals de les escoles. És la mirada de mestre la que ens uneix.

I és un bon moment per recordar els mestres que al llarg dels anys han passat a l’altre costat de la riba i ens miren amb la tendresa que només es té quan vius d’una altra manera i que, amb sornegueria, ens repeteixen aquesta cançó: no us adormiu, reposeu, perquè feu molta feina i treballar cansa, com ens recorda Pavese, però no us adormiu. Felicitats, bona gent de la Fede!