Escric enmig d’informacions sobre la Cimera del Clima i l’informe PISA. Pel que fa al primer esdeveniment, puc mantenir un relatiu optimisme sobre la possibilitat d’aturar la destrucció del nostre planeta i sobre l’aparent implicació d’un sector de les generacions joves en la batalla contra els seus adults destructors. Però, en clau educativa, retinc les falsedats que es venen disfressades de veritat. Una de les empreses més contaminants finança l’esdeveniment, i diferents responsables polítics, que la setmana anterior parlaven del dret a contaminar, es vesteixen de verd per a la foto del dia. De PISA podria quedar-me amb les conegudes batalletes sobre qui treu millors resultats i les grans simplificacions quan interpreten les dades. Podria tornar a parlar del màrqueting educatiu i de l’educació com a nou producte del mercat. Però, de tot el garbuix, m’impacta descobrir que, dels milers d’adolescents avaluats a tota l’OCDE, diuen, tan sols un 8,7% són capaços de distingir en un text una dada d’una opinió.

La fusió de les dues realitats em fa preguntar-me, recuperant idees d’Edgar Morin i el seu text Educar per a la vida, si en lloc d’alarmar-nos pel món que deixarem als nostres joves, no caldria interrogar-nos sobre a quins joves deixarem el món. Potser aconseguirem que sobrevisqui el món però serà ecològicament inhumà, habitat per éssers inhumans.

Cada vegada tenim més ecologisme de mercat i moltes activitats d’empreses i institucions que en realitat són destructores de l’entorn i explotadores de persones, i que es disfressen amb marca social i ecològica. I els ciutadans i ciutadanes, privats de la capacitat de discriminar fets d’etiquetes, viuen entre els miralls deformats de la realitat. Igualment, alguns discursos sobre la sostenibilitat semblen estar creant sensibilitats d’egoisme: jo vull viure molt temps en un món on sigui possible la meva vida. Però educar per conservar una Terra que encara sigui humana vol dir educar en la responsabilitat i la interdependència. Descobrir la petjada que cadascú deixa en el món i com les formes de vida que compartim porten a carrerons sense sortida. Hem oblidat que som interdependents, que espatllem la natura perquè no volem recordar que tota ella és un sistema en connexió, del qual la humanitat, com a conjunt de persones en relació i necessitades les unes de les altres, forma part.